4 de jul. 2025

Tramvies i memòries

Faig un tomb per Collserola amb dos coneguts i acabem al bar de la biblioteca de Vallvidrera. A una paret hi ha una foto antiga, molt gran, amb la Plaça Pep Ventura en procés de construcció, amb l'inici de l'edifici del que seria després el Restaurant Montserrat (Cal Alegret), i amb el carrer o carretera que anava i va de la plaça de baix a la de dalt.

Els explico que per aquest carrer hi passava un tramvia, el que pujava primer per l'Avinguda del Tibidabo, seguia enfilant-se amunt, passava pel davant de l'Ideal Pavillon (que potser estava en construcció, quan va entrar en funcionament la línia), i després començava a baixar cap a Vallvidrera, fins a la Plaça de Vallvidrera, "la plaça de baix", el final (o principi) del recorregut.

Un home que està a una taula sol, bevent-se una cervesa, escolta el que dic. S'aixeca i s'acosta, i em diu que el tramvia anava des de la Plaça Borràs fins a Vallvidrera, que pujava per la carretera que va des del Peu del funicular fins a la plaça de baix. Li dic que no, que per aquella banda no hi havia hagut cap tramvia que arribés a Vallvidrera. Però ell insisteix, que sí, que ho recorda, que ell és de tota la vida de Vallvidrera, i que té ja més de vuitanta anys. I com que parla tan convençut, desisteixo de tornar-li a dir que s'equivoca.

És un exemple d'aquests que m'agrada recollir: un testimoni "local", presumptament fiable, "de primera mà", diu, assegura, de manera rotunda, una cosa que no és veritat. I ho diu perquè n'està del tot convençut.

És interessant i divertit. Perquè quan ell va néixer, a Vallvidrera ja no hi arribava cap tramvia. És a dir, ja no hi arribava, per dalt,  el que hi anava des de l'Avinguda del Tibidabo. I un que anava des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular, només fins allà (i que no passava per la Plaça Borràs), encara feia més anys que no existia.

No tinc la més mínima sensació que aquest home tingui algun problema de memòria senil, deteriorada. No en té gens la pinta. El que sembla és una altra cosa, força habitual, i en gent de qualsevol edat: afirmes una cosa que de fet és el resultat de la construcció d'un record, "de l'elaboració d'un relat", a partir d'informacions diferents (a sobre, fiables o no), combinades llavors de manera inconscient... Tot això, sense que t'adonis "del teu procés creatiu", que ha acabat conformant el teu record: "la teva veritat".

De vegades, en casos semblants a aquest, és impossible saber què és veritat i què no ho és. I si ningú contradiu "el record construït", pot acabar consolidant-se com a relat del tot verídic. La història dels països, de les ciutats, de les famílies, totes les històries, contenen records d'aquest tipus: potser falsos i que, alhora, no pots demostra-ne la falsedat (perquè potser ni tan sols arribes a pensar que no puguin ser autèntics). 

Però en aquest cas és diferent, perquè la història dels tramvies de Barcelona està força documentada.

D'altra banda, davant de casos com aquest, sempre em pregunto (i crec que això per a mi és el més important), sempre procuro recordar-me, la necessitat de dubtar "de mi", en relació amb quants i quins "dels meus records" poden ser, parcialment o totalment, "reconstruccions o creacions" meves i que, per tant, potser tenen poca (o cap) coincidència amb els fets reals.

En resum: el món de les trampes de la memòria és sempre apassionant...

--

El dibuix és del tramvia que arribava a Vallvidrera, m'imagino que fet a partir d'una foto. El seu autor és el Xavier; quan alguna vegada li he preguntat el cognom, m'ha dit només això, "Xavier Trenes". No me'l va facilitar ell, el vaig trobar per casualitat quan buscava a Internet fotos de trens fetes per ell. A més dels trens, és un apassionat de les bicicletes, en té més d'una, entre elles una esplèndida Sanromá, que de vegades ha sigut el tema de conversa, quan alguna vegada l'he trobat.

És un personatge ben curiós, en vaig parlar com a mínim una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2010/07/el-xavier.html

 

22 de juny 2025

La Villa Maria i la IA

 
La Villa Maria, que ja no ho és; amb la reforma, també han eliminat el nom que hi havia a sota del balcó (foto de 2022, abans de cap intervenció, i de 2025).

"L’any 1907, el sacerdot Marià Viñas, compositor i organista, va fer construir a Vallvidrera una torre −can Viñas o Vil·la Maria, avui seriosament danyada− destinada al repòs del seu germà, el gran tenor Francesc Viñas. Francesc s’hi va refugiar regularment per descansar de les esgotadores gires (...)".

Els xats d'IA com GPT, Perplexity, Gemini, Copilot, etc. generen textos a partir de la informació que troben a Internet. Fas la pregunta, i segons la fiabilitat de la informació que troben, el resultat és més o menys fiable. De vegades gens. Si el text generat és poc fiable, i algú l'incorpora a Internet, aquest nou text a partir d'aleshores serà també una font d'informació per als xats, quan se'ls torni a demanar un escrit sobre el mateix tema. 

És semblant al que ha passat sempre. Que si algú escrivia (o escriu), sobre un tema, i ho fa de manera documentada, doncs bé. Però si ho fa de manera poc curosa, o fantasiosa, i després ho publica, el seu text pot contribuir (contribueix) a què vagi augmentant la quantitat d'informació no fiable circulant.  Un parany, sobretot per a les persones que no contrasten les informacions que troben.

Quan vaig llegir l'article del qual està treta la cita inicial ('Sopranos i tenors', Carles Roman, El Jardí, nº 117, maig 2025.), vaig tenir aquest dubte: el text era el resultat d'un xat que s'havia fet un embolic amb les informacions trobades a internet, algunes falses? O era l'obra d'una persona "creativa", amb ganes d'arrodonir un text amb informacions no contrastades, distorsionades  o inventades? I en aquest segon cas, era conscient, l'autor, d'aquestes invencions, distorsions o desinformacions?

El de la Villa Maria és un exemple interessant. Amb el pas del temps, de mica en mica, es van acumulant a Internet diferents articles sobre la casa, de diferents persones, amb diferents errors. Uns articles que van conformant un "corpus documental" sobre la història de la casa, i que serveixen de referència a les noves persones que, sense saber-ne res, en volen saber alguna cosa.

Ara potser algú voldria que concretés el que he dit, que fes una relació dels diferents errors i fantasies que al llarg dels anys s'han anat publicant sobre la Villa Maria. O que fes un comentari, una anàlisi, de les diferents respostes que donen els diferents xats conversacionals si els preguntes (com jo he fet, per jugar una mica): "Explica'm la història de la Villa Maria de Vallvidrera, i la seva relació amb la família Viñas". 

Però això ja requereix un esforç considerable... De manera que només diré dues coses. Una, que els errors són uns quants, i d'envergadura, tant en els textos publicats, com pel que fa a les respostes dels xats. 

I dos, sobre la cita inicial: a) Marià Viñas no va fer construir la Villa Maria; b) la casa anomenada Villa Maria avui no està danyada, sinó "transformada"; c) Francesc Viñas no la utilitzava, perquè la seva vinculació era amb Moià, on havia nascut, i era allí on procurava estar quan no tenia gires (i després quan es va retirar). 

És a dir, que aquest fragment de Carles Roman (o d'un xat, i firmat per ell), no té ni un encert. (1)

--

Annex fotogràfic

Vista posterior, de fa uns anys, publicada recentment, en l'esmentat article de El Jardí, sense indicar-ne la data:

L'enderroc d'aquesta part de la casa, gener/febrer 2023:

El Jardí, fa anys, dates desconegudes:

Inici de la destrucció del jardí, gener 2024:


Espai que ocupava el jardí, febrer 2024:

Els nous habitatges, en fase de construcció, a l'espai de l'antic jardí, juny 2025:

Fotos pròpies i de diferents autors i publicacions.

--
(1) És un problema greu, aquest 100% d'errors? Bé, és un problema relatiu... La manipulació de la Història, amb majúscula, i la de les petites històries com per exemple les familiars, sempre ha sigut una realitat. Segons els gustos, objectius i conveniències dels autors. 

19 de juny 2025

Recerques limitades

 

"Hay palabras al servicio de la memoria y palabras al servicio del olvido. Y somos nosotros los que tenemos que elegir a través de esas palabras dónde nos situamos y qué queremos transmitir." Francisco Espinosa Mestre (1)

Busco algun familiar d'una persona que al final de la guerra va ser denunciada, detinguda, empresonada, i finalment alliberada al cap d'uns mesos, quan la causa que se li va obrir es va tancar amb la desestimació de la denúncia.

Intento posar-me en contacte amb dos familiars d'aquesta persona. Un em diu que no té present que aquest familiar seu hagués sigut denunciat i encausat, que és la primera notícia. L'altre no em contesta. Ho torno a intentar, i tampoc em contesta. Ho provo d'una altra manera, i igual, no res. El primer, em diu que no té contacte amb aquest altre, i ell no s'ofereix a provar-ho. No em dona cap explicació més, i jo tampoc pregunto, no insisteixo (tenia la pista d'un possible tercer parent, però quan m'hi poso en contacte em diu que, a banda de compartir el cognom, no hi ha relació familiar amb la persona que m'interessa).

Tenia curiositat per saber quin record o versió hi havia a la família d'aquesta persona denunciada al final de la guerra. La tenia, sobretot, perquè vaig conèixer el denunciant. Quan el vaig conèixer, jo encara no sabia res d'aquesta història, aquesta informació no la vaig saber fins molts anys després, quan ell feia també molts anys que havia mort.

També tenia curiositat perquè el cas és curiós: hi ha un denunciant, i allò denunciat són uns fets dels quals n'hauria sigut testimoni molta gent, però en canvi, llavors, quan s'obre la causa, no hi ha ningú que confirmi aquells fets. Al contrari, hi ha molta gent que declara a favor de l'encausat. Tant una cosa com l'altra són rellevants, perquè en aquells moments, era fàcil apuntar-se a les denúncies d'aquesta mena, per tal de "fer mèrits" davant dels guanyadors. Mentre que, en canvi, era difícil que els acusats trobessin avaladors, per la por que, llavors, els possibles avaladors també poguessin quedar en el punt de mira dels militars repressors. 

He dit que, en relació amb aquest cas, tenia curiositat, en passat. Perquè és així, la tenia, però després dels intents que vaig fer, vaig decidir que ho deixava estar. Em passa sovint: potser m'agradaria esbrinar alguna cosa, i llavors em moc, faig gestions... Però fins a un cert punt: si començo a trobar entrebancs, si hi haig de dedicar massa temps i energies, llavors normalment me'n canso, abandono la recerca. No sóc perseverant.

És així perquè, d'una banda, tinc diferents interessos, i tot alhora no es pot fer seguir, cal triar. I d'una altra banda, perquè tinc una part mandrosa. De vegades, molt mandrosa. I quan la mandra agafa protagonisme, suposo que de manera mig inconscient, per descomplicar-me la vida, aquell interès que tenia disminueix. Potser no s'esvaeix del tot, però queda aparcat en una mena de llimbs.

Potser per sempre, o fins que algun atzar, algun eventual nou fil per estirar, algun no sé què, potser fa que se'm revifi l'interès. Potser.

--
(1) Citat per Lala Isla a "Las rendijas de la desmemoria", Lobo Sapiens, 2018

3 de juny 2025

Humor gràfic i Guerra Civil


Viader. L'Esquella de la Torratxa, 18/11/1938

Havia posat el següent enllaç al final del text, però potser és millor aquí. El que diré a continuació és sobre el contingut d'aquest enllaç.

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

M'agrada l'humor gràfic, mirar acudits. Em sembla que des de sempre, tot i que amb el pas del temps m'hi he anat aviciant més. 

Ja bastant gran (al voltant dels quaranta anys), em va començar a interessar la Guerra Civil. Des d'aleshores, he llegit bastant, llibres de caràcter general, i altres sobre temes més concrets. També he anat preguntant a familiars i coneguts, què va passar a les seves famílies, als llocs on vivien. Alhora, he fet algunes consultes a alguns estudiosos, i he buscat algunes dades a algun arxiu.

Fa un parell d'anys vaig descobrir el llibre "Historia gráfica de la Guerra Civil", de Jordi Riera y Manel Capdevila (RBA, 2022). Em va agradar molt, la barreja d'història i humor gràfic. El vaig trobar molt interessant i, a partir de llavors, em va començar a rondar la idea de fer "alguna cosa" d'aquell tipus.

Sense tenir aquella idea massa definida, en vaig parlar amb un grup de gent, de cara a la possibilitat de fer alguna cosa junts. El resultat va ser que la primera versió d'aquest projecte la vam fer pública el setembre de l'any passat. Ho dic en plural, i alhora haig d'afegir que, de fet, aviat va quedar clar (des del primer moment?) que aquell projecte, oficialment col.lectiu, seria executat individualment, perquè l'únic motivat de debò era jo.

Des de llavors, he dedicat munts d'hores a mirar les publicacions humorístiques o satíriques d'aquells anys (sobretot, gràcies a les diferents hemeroteques digitals). M'ho he passat molt bé, fent això. I alhora, he anat buscant informació sobre cada un dels temes que pensava que s'haurien d'incloure, uns temes que, de mica en mica, s'han anat ampliant.

La història sobre un fet, el que sigui, és com una crònica d'un partit de futbol: els seguidors d'un equip i d'un altre, durant el partit, veuen partits diferents. I després, és clar, si en parlen, també en fan relats diferents. De fet, qualsevol observador del partit, encara que no sigui seguidor de cap dels dos equips, veurà el partit a la seva manera, i després en tindrà el seu propi relat.

De la Guerra Civil se n'han escrit molts estudis i cròniques. Primer, per part dels contemporanis, d'aquells que la van viure d'una manera o una altra. Després, per part d'aquells que, a partir del que n'han sentit explicar, o del que n'han llegit, han volgut aportar (de vegades imposar) el seu punt de vista.

Són milers, els llibres que s'han escrit sobre la Guerra Civil. Uns, de caràcter general, altres, sobre temes o episodis concrets. Des d'un punt de vista ideològic, des d'un altre... Llibres, documentals, pel.lícules. La producció que ha generat la guerra és immensa, absolutament inabastable. De vegades, amb informació contrastada, altres, molt subjectiva, o fantasiosa (aprofito: l'anomenada "novel.la històrica" ha contribuït força a la confusió, però avui deixarem estar aquest tema).

Jo sóc només una persona encuriosida pel tema. Un "aficionat", expert en no res. M'hi he acostat des de la distància de molts anys (vaig néixer quinze anys després del final de la guerra). Sóc només una persona que se sent atreta per aquell "partit de futbol", tan important, entre el Govern legítim de la República i els militars revoltats. Un partit llarg, violent, que van guanyar els segons, i durant el qual, van passar moltes coses. Llavors i després, perquè les conseqüències d'aquell partit, d'aquella victòria dels militars revoltats, van durar dècades. 

Des de llavors, molta gent es dedica a analitzar aquells fets, de manera més o menys honesta i rigorosa, a través de movioles més fiables o menys, amb resultats d'interès variable...

He tingut aquest atreviment, el caprici d'explicar-ne també la meva versió. Des dels meus punts de vista, en plural, perquè en tinc més d'un i, de vegades "discuteixen"... Sí, he tingut aquesta gosadia, perquè reconec que ho és, una gosadia, ficar-se en aquesta mena, potser, de vesper. 

D'altra banda, aquesta història, o atreviment, o afició als acudits (no sé quin seria l'ordre d'importàncies), de moment "encara està en obres". De manera que, si et mires aquestes pàgines i creus que hi ha errors, o subjectivitats massa extremes, o absències greus, o qualsevol altra cosa que no acabis de veure clara, si m'ho vols comentar (miravolant@gmail.com), em faràs un favor.

PD: A banda de les raons exposades, tenia una altra motivació, per embrancar-me en aquest projecte, una motivació sense cap relació, ni la més petita, amb res del que he dit. Però precisament per això, per aquesta falta de relació, avui no en dic res. De la mateixa manera, avui no faig tampoc cap comentari sobre el motiu pel qual el text és en castellà. Potser un altre dia.