Causa de Beatificación de Francisco Franco

"Franco fue santo. Indiscutiblemente. Escribo en terminología paulina. (...) He leído y oído muchas y gravísimas calumnias contra Franco en plumas y labios de impíos y también píos. Para mí, la última explicación razonable de esas condenas es de orden preternatural, luciferina. Satanás es el padre de la mentira. Y sus hijos mienten y calumnian de día y de noche." Padre Manuel Martínez Cano, religioso de la Sociedad Misionera de Cristo Rey

La cita i l'estampa estan trets de www.francosanto.es, i el títol inicial és de la capçalera d'aquest web. (1)

Fa uns mesos vaig trobar la referència d'un "Manifiesto de una comisión nacional para solicitar un capelo cardenalicio para Franco". És un annex del llibre 'De la alpargata al seiscientos', de Juán Eslava Galán (Planeta / Círculo de Lectores, 2010). Diu Juán Eslava Galán que el manifest és de 1957, però no dona gaires indicacions sobre la seva aparició (a través de quin mitjà, quan exactament, etc.). Li he escrit demanan-n'hi més dades, i de moment no m'ha contestat.

En canvi, la iniciativa "Causa de Beatificación de Francisco Franco", posterior, sí que està perfectament referenciada (el web inclou els enllaços a diferents diaris que se n'han fet ressò) (2). De manera que no hi ha cap dubte sobre la seva autenticitat. És a dir: hi ha persones i entitats amb aquestes idees i iniciatives, persones reals, que existeixen.

Les opinions i comentaris ja són cosa de cadascú.

(del mateix web)

--

(1) Text de la primera estampa:

Padre Nuestro que estás en el Cielo, por mediación de tu hijo predilecto Francisco Franco, ten piedad de esta España que te ha ofendido tanto, y por el amor que él tuvo a nuestra Patria y por la entrega de su vida, danos otra oportunidad para volver a Tus santas leyes y a la paz, unidad, justicia y prosperidad que nos hemos dejado robar. Te rogamos nos hagas imitadores de sus virtudes para poder librar de nuevo a España de quienes la quieren destruir. Amén

(2) Per exemple: Rocío Esteban, La Razón, 20/11/2018.
https://www.larazon.es/espana/movimiento-por-espana-propone-a-la-iglesia-beatificar-a-franco-ME20608545/

 

Pere Calders, dibuixant

L'Esquella de la Torratxa, 23/7/1937

Quan fa uns anys vaig descobrir aquest acudit de Pere Calders em va fer impressió. Perquè fa referència a la txeca de Sant Elies, que ocupava l'església i el convent de les monges clarisses de Sant Joan de Jerusalem, i a aquesta església, uns anys més tard, quan jo era petit els meus pares m'hi duien a missa.

Ara he retrobat l'acudit, en un llibre de Julià Guillamon que forma part de l'esplèndida exposició de la biblioteca Jaume Fuster sobre la faceta poc coneguda com a dibuixant de Pere Calders.

A més, una altra coincidència: resulta que últimament he col.laborat en una recopilació d'humor gràfic fet durant la Guerra Civil, i aquesta recopilació també inclou aquest acudit, amb alguns més també de Pere Calders (a banda de molts altres acudits d'altres dibuixants). (*)

M'agrada l'humor gràfic, molt. I els acudits de Pere Calders els trobo molt bons, tant pels dibuixos, originals, nets, expressius, com pels textos, sempre enginyosos. Una meravella.

--

(*) L'acudit de Sant Elies en una pàgina de l'esmentada recopilació:

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/tisner-calders/

Pàgina principal de la recopilació:

https://edu-dh.org/humor/guerracivil/

El revolt de les monges (Otilia Alonso)

"El revolt de les monges" és també el títol d'un article que el Cisco Tomás va publicar a la revista La Vall de Vidre el juliol de 2004, i que ara llegeixo en un recull d'articles seus publicat el 2015, "Records del meu Vallvidrera".

M'assabento així que no van ser cinc les monges assassinades el 27 de juliol a aquest revolt, sinó quatre, ja que la quinta, Otilia Alonso González, de fet era la dona que les tenia amagades a casa seva. Quan una patrulla va registrar el pis, se la van endur també amb les quatre monges, i també la van assassinar. 

A la inscripció del monolit diu: "Aquí cayeron asesinadas el 27 de julio de 1936 las RR Dominicas de la Anunciata Adelfa Soro Bo, Teresa Prats Martí, Ramona Fosas Roman, Ramona Perramón Vila, Otilia Alonso González. Sus hermanas de congragación, en recuerdo". És a dir, que pel motiu que sigui (probablement per simplificar el text), no fa referència a que la última no era monja.

D'altra banda, a l'article del Cisco Tomàs m'assabento també que abans el revolt de les monges es deia el revolt de ca n'Estisora, o de can Gravat. Ves a saber, potser algun dia algú reivindicarà la restitució d'algun d'aquests dos noms, per tal d'esborrar el record de les monges... La memòria històrica és així, va per barris, ideologies, etc.

(la foto és de beteve.cat, 26/7/2024)

Tarde de futbol

 

Música de Josep Casas i Augé. Cantada per Rina Celi i La Orquesta Plantación, dirigida per Josep Casas i Augé.

La lletra, segons la meva família, era del Joan Lladó Bausili, germà del meu avi. Fa uns anys vaig parlar d'ell, i llavors vaig referir-me també  a aquesta cançó:

"A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell. (...) De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (...) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa." (1)

 

Tarde de fútbol

Es tarde de fútbol,

cuánta expectación.

va a empezar pronto el partido

que será de emoción.

Ya ha sonado el pito,

ruge la afición.

Aí va el delantero centro

cogiendo el balón.

Con mirada experta corre, corre, 

corre, corre, corre, corre,

corre, corre, bajo el sol.

Delante de la puerta

tira, tira, tira, tira, tira... ¡Ay!

Ya hemos colocado el primer gol.

Todos aplaudimos,

roncos de pasión.

¿Quién mejorará la posición?

¿Quién ganará la División?

Dará da, dará da, dará da...

Quien gana al Campeón

Con mirada experta corre, corre, 

corre, corre, corre, corre,

corre, corre, bajo el sol.

Delante de la puerta

tira, tira, tira, tira, tira... ¡Ay!

Ya hemos colocado otro gol.

Todos aplaudimos,

roncos de pasión.

¿Quién mejorará la posición?

¿Quién ganará la División?

Dará da, dará da, dará da...

¡Quien gana al Campeón!

--

(1) https://442m.blogspot.com/2018/05/el-germa-del-meu-avi.html

I en vaig penjar també dues fotos:

https://senseseny.blogspot.com/2018/05/joan-llado-bausili.html

Correspondència rebuda (JJJ)

 1

https://divagaccions.blogspot.com/2024/10/correspondencia-rebuda-jjj_31.html

2

https://divagaccions.blogspot.com/2024/10/correspondencia-rebuda-jjj.html

Repressió al Pallars

Revolució, guerra i repressió al Pallars (1936-1939). Manuel Gimeno, Garsineu Edicions, 1918

Un altre llibre trobat "a la via pública". El llegeixo amb interès (doble, pel tema, i perquè vaig viure uns anys al Pallars). Em sorprèn positivament, trobo que l'autor ha fet una bona feina, molt ben documentada, i de manera imparcial. Per exemple, exposa tant els crims comesos al principi de la guerra, com els crims comesos després pels falangistes i els militars quan van ocupar el territori. I a més d'aportar les dades, circumstàncies, etc., la seva valoració és tan dura en relació amb els crims dels primers com dels segons:

"La mort indiscriminada i absurda dels capellans dels nostres pobles, l'any 1936, haurà d'ésser recordada com un dels capítols més irresponsables, més tristos i més miserables de la nostra història." (p. 36)

"Les causes més immediates de les tràgiques delacions [quan els nacionals ocupen el Pallars] foren l'enveja i els interessos econòmics. Heus ací el motiu de tanta misèria moral i de tantes denúncies. Els afusellaments, o assassinats, dèiem, varen tenir lloc sense judici, i sovint sense ni tan sols el tràmit previ de l'empresonament. Els anaven a cercar a casa seva i els mataven a la rodalia dels pobles." (p. 56)

Del llibre, escrit el 1987, diu l'autor, en la reedició de 2018 (la que jo llegeixo), que en el seu moment va ser la primera obra que s'ocupava d'aquest tema al Pallars, però que després van aparèixer altres obres que cal tenir en compte. En qualsevol cas, ho reitero, el seu llibre em sembla important, molt seriós.

Quan vaig viure al Pallars, fa més de cinquanta anys, llavors no m'interessava la Guerra Civil, i si alguna cosa en vaig sentir no en devia fer gaire cas, perquè no la recordo. Ara m'impressiona, per exemple, assabentar-me que l'entrada al Pallars dels nacionals va ser per la carretera del Pont de Montanyana a Tremp, que passa pel Coll de Montllobar, que marca la divisió entre les conques de la Noguera Ribagorçana i la Noguera Pallaresa. Va ser una entrada al Pallars gairebé sense oposició, i llavors el front es va estabilitzar a la banda oriental de la Noguera Pallaresa. M'impressiona imaginar la columna militar superant el Montllobar, els soldats a peu, els vehicles, les mules, l'armament... Sembla mentida, que només "imaginar" una escena, una escena a més de bastants anys abans que jo nasqués, em pugui produir aquesta impressió, perquè això és el que em passa.

Per la carretera de Tremps al Pont de Montanyana hi havia passat moltes vegades. I també per la cabanera que, des del Montsec d'Ares, va cap a la Serra de Sant Gervàs (o al revés), i que passa pel Coll de Montllobar. De vegades havia fet aquesta cabanera amb algun ramat, altres vegades, més, sol, per anar a veure els neorurals que vivien a Serradell, a Ribert, a Espluga de Serra, a Esplugafreda... A Esplugafreda llavors hi vivia el Manolo, des de feia poc, un ex maqui, i a ell sí que li havia sentit explicar històries de la postguerra, dels seus anys de "guerrillero" a Cantàbria. (1)

Torno al llibre. En podria ressaltar diferents coses, per exemple que quan comença la guerra, a l'Alt Pallars hi ha poc o gens d'interès per les col.lectivitzacions, i que les vegades que els Comitès Revolucionaris decideixen confiscacions és sobretot per motius personals, per beneficiar-se de les pastures o dels recursos forestals d'alguns veïns. Una altra, que ja he esmentat en part, el grau de crueltat i revenja d'algunes execucions dutes a terme per falangistes i militars, amb el cas potser més escandalós de les execucions el 24 de maig de 1938, a la vora de l'Hostal d'Aidí, quan van executar set persones, cinc de les quals "en substitució", esposes, mares o fills dels homes que no havien pogut atrapar.

Però tot el llibre i totes les històries són rellevants, i de "record necessari": no hi ha res que sobri. Ni que desmereixi la qualitat i rigor generals.

--
(1) El Manolo:
https://passavolant.blogspot.com/2009/04/el-manolo.html
https://passavolant.blogspot.com/2011/01/el-manolo-3.html

Correspondència rebuda (JJJ)

https://divagaccions.blogspot.com/2024/09/correspondencia-rebuda-jjj.html