L'Ángel Fernández i les cases barates d'Horta

La casa de Can Peguera (les cases barates d'Horta) on vivia la família de Ángel Fernández quan va començar la guerra. La foto és molt posterior, de potser cinquanta o més anys després.

Des de fa uns mesos, cada setmana vaig al costat del Turó de la Peira, de visita a una residència de gent gran. A tocar del Turó de la Peira també hi ha les cases barates d'Horta, ara barri de Can Peguera. El nom de cases barates els escau: calentes a l'estiu i fredes i humides a l'hivern.

Un dia, per casualitat, em trobo una coneguda, i em diu que ella va néixer a una d'aquestes cases, que després va marxar, i que ara hi torna a viure des que els seus pares van morir. M'explica coses del barri. Per exemple, que des dels inicis del barri, l'any 1930, era un nucli dels moviments anarquistes de la ciutat. Aquesta referència als anarquistes fa que augmenti la meva curiositat per la història del barri, i que després en busqui més informació.

Al cap de poc és quan, una altra casualitat, em trobo el llibre de l'Ángel Fernández (1). I la sorpresa llavors és veure-hi una foto d'una casa de Can Peguera, de la que l'Ángel en diu que, quan va començar la guerra, hi vivia amb els seus pares i germans.

Amb el llibre i la foto, un dia intento localitzar la casa, però no me'n surto. Em poso en contacte amb l'Associació de Veïns. Quedem un altre dia, i m'ensenyen la casa. I a més d'ensenyar-me-la, m'expliquen que, pocs anys abans de la mort de l'Ángel Fernández, es van enviar amb ell correus electrònics, i me'ls ensenyen.

Entremig, m'havia assabentat pel meu compte que, el 1990, l'Ángel Fernández, a Toulouse, on vivia, havia fet ja una autoedició del text, en castellà, en dos volums. (2)

A partir d'aquesta informació, em va sobtar que, en l'edició en català de 2002 que havia trobat, de l'Editorial Mediterrània, no es fes cap referència a l'edició de 1990, ni se n'esmentés el traductor. L'Ángel Fernández no havia pogut fer la traducció, perquè parlava i entenia el català, però no l'escrivia (d'això me n'havia anat assabentant gràcies als correus que em van ensenyar a l'associació de veïns de Can Peguera) (3). Vaig escriure a l'Editorial Mediterrània preguntant qui havia traduït el llibre, i no em van contestar. No vaig insistir. 

Vethoaquí: a partir d'algunes casualitats, m'he dedicat un temps a buscar pistes i informacions sobre algú de qui no en sabia absolutament res, l'Ángel Fernández. He esbrinat d'ell el que he esbrinat, i amb aquesta petita feina de "detectiu", m'ho he passat bé. I ara, com que m'agrada escriure, m'ho passo bé explicant-ho.

--
(1) Rebel. Àngel Fernández,
https://senseseny.blogspot.com/2025/12/rebel-angel-fernandez.html
(2) Els dos volums autoeditats el 1900: "Rebelde. Loco de amor por la libertad y la justicia", "Rebelde. Continuación y fin del Tomo 1" (aquesta informació està treta d'Iberlibro.com).
(3) M'encuriosia també perquè sempre em sobta, que es tradueixin al català textos literaris o de memòries en castellà; em costa veure-hi el sentit.

L'Ángel Fernández: pendent

L'Ángel, el seu germà i la seva germana, durant una visita de la senyora Durroty a la Colònia Iberia, on llavors estaven els tres. 1941. (1)

Quan fa uns dies vaig parlar de l'Ángel Fernández (1928-2022), no sé ben bé per què, no vaig incloure un aspecte molt important de la seva història. Vaig explicar les penalitats seves i dels seus germans a partir de la mort de la seva mare durant un bombardeig sobre Barcelona l'any 1937 (llavors ell tenia 9 anys, la seva germana 4 y el petit 2). Després, el pas dels tres per diferents colònies infantils i camps de refugiats, l'extrema duresa de molts moments, la gana, el fred... Però no vaig dir que, durant aquell llarg anar d'aquí cap allà d'aquells tres nens desemparats, de vegades també van trobar algunes bones persones que els van ajudar. I que gràcies a aquelles ajudes en diferents moments, és probable que fossin capaços de conservar el coratge necessari per anar resistint enmig de tantes adversitats.

No vaig dir això tan important: que al món també hi ha bones persones, compassives, disposades a ajudar altres persones. En el cas de l'Ángel i els seus germans, unes d'aquelles persones van ser el senyor i la senyora Durroty. M'agradaria donar més detalls de les seves ajudes, i contextualitzar-les, però per fer-ho bé hauria de rellegir el llibre, i ara mateix aquesta relectura em fa mandra. (2)

En qualsevol cas, el que volia dir ja ho he dit. La bona gent, també en moments de grans conflictes, existeix. Gent solidària, compromesa, compassiva, i que de vegades fibs i tot s'arrisca posant en perill la pròpia seguretat. El matrimoni Durroty, durant un temps i en la mesura que van poder, van fer de protectors de l'Ángel i els seus germans (després, a causa dels trasllats forçats dels tres nens per dins de França a causa de les disposicions que s'anaven dictant, condicionades alhora per la invasió alemanya, van perdre el contacte amb ells). 

Ells, el senyor i la senyora Durroty, no va ser les úniques persones que, en un moment o altre, els van auxiliar d'alguna manera. No ho vaig dir la primera vegada, però tenia clar que, en algun moment, ho havia de dir. I subratllar-ho ben subratllat.

D'altra banda, la de l'Ángel Fernández (i la d'aquest matrimoni), és només una més entre els milers d'històries d'aquells anys de la guerra i l'exili. De la majoria d'aquelles històries no en va quedar cap rastre, a tot estirar el record d'alguns familiars. Si jo avui puc escriure sobre l'Ángel Fernández és perquè ell, primer, va escriure sobre ell mateix. (3)

--

(1) Del llibre 'Rebel'. Ángel Fernández, Editorial Mediterrània, 2002.

(2) Al llibre hi trobo a faltar un apartat cronològic, crec que hauria ajudat a seguir el fil de la història. De fet, crec que amb l'ajuda d'un bon editor, que hagués estat pendent de detalls com aquest, hauria pogut sortir un llibre millor.

(3) Primera part:

https://senseseny.blogspot.com/2025/12/rebel-angel-fernandez.html

Més Langer, més Palestina

https://divagaccions.blogspot.com/2026/01/mes-langer-mes-palestina.html

Balanç 2025, pronòstic 2026

World Panic (Ferran Capo). Elestafador.com, 31-12-2025
També a www.ferrancapo.com

La Villa Maria, una altra vegada

Al mig de la foto, la casa que després va ser la Villa Maria, una mica més fosca que les que hi ha més amunt. La foto ha de ser d'abans de 1900: la plaça Pep Ventura encara no existeix, ni l'estació del funicular, ni les vies del tramvia.

A la revista El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià ha sortit un altre article sobre la Villa Maria de Vallvidrera ("Enterrats els jardins històrics de can Viñas", Pepa Tort, desembre 2025). Tal com ja és habitual en els articles sobre la Villa Maria, els errors de diferents tipus s'hi amunteguen. Com que ja n'he parlat altres vegades, ara només en comentaré un. Diu l'article:

"La plaça acústica del tenor Viñas. Un espai d'assaig a cel obert, on el tenor podria modular, embellir i millorar la veu en rebotar-la sobre un frontis semicircular."

És curiós que, en un fragment tan curt, s'hi hagin pogut encabir tants errors. 

a) "El tenor" no feia vida a Vallvidrera, a tot estirar hi hauria anat alguna vegada a veure el seu germà Pere. Durant els anys de vida professional com a cantant ja reconegut, va residir sobretot a Roma. I el temps que li quedava lliure, i després quan es va retirar, el passava a Moià, on sí que hi tenia una gran vinculació. I sobretot això: Francesc Viñas ja s'havia retirat dels escenaris, quan el seu germà va comprar la casa de Vallvidrera que, després, va ser la Villa Maria. En resum: de l'ús de la Villa Maria per part del tenor Viñas com a lloc d'assajos, ni tan sols ocasionals, no hi ha, perquè no hi pot haver, ni la més petita informació; només se'n parla en aquest tipus d'articles, sense aportar mai (perquè no existeix) cap referència que ho avali.

b) "La plaça acústica" no era un espai d'assaig, sinó d'homenatge del germà Pere al cantant. I si algú hi hagués cantat, la veu no hauria pogut rebotar sobre cap "frontis semicircular", perquè no n'hi havia cap (frontis: "façana o frontispici d’un edifici"). El que era semicircular, "en un espai d'assaig a cel obert", era la distribució de les columnes, i l'única paret que hi havia (la posterior) no era semicircular, sino recta.

És normal que els veïns d'una localitat vulguin ressaltar la vinculació que hi va tenir un personatge famós, ja que així sembla que la fama del personatge augmenta el prestigi de la localitat. Aquesta vinculació es pot establir a través d'informacions contrastades, o a través d'informacions amb diferents graus d'inexactituds, distorsions, o exageracions. De vegades, a través d'invencions sense cap relació amb la realitat.

En el cas de la Villa Maria, no tinc present cap article publicat a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià, o a La Vall de Vidre, que no inclogui errors o distorsions. O invencions. I com que es veu que aquests articles alhora serveixen de referència als que més endavant algú altre escriu, els errors es van conservant i, sovint, fins i tot multiplicant. 

Aquest és, de fet, el veritable interès del conjunt d'articles apareguts sobre la Villa Maria de Vallvidrera: aquesta forma "d'anar consolidant un determinat relat", a partir de la falta de rigor, o de la tendència a la fantasia, de qui els escriu. 

D'altra banda, són articles escrits sense cap mala intenció, sense cap propòsit desinformatiu; són escrits només fruit de diferents graus d'ingenuïtat, superficialitat i creativitat. Ho reitero: considero que sense cap mala intenció, sense cap propòsit conscient tergiversador (un altre cas és el dels relats amb distorsions i falsedats intencionades, amb el propòsit de falsejar conscientment uns fets, cosa també força habitual, però aquesta ja és una altra història, avui no toca). 

Un dia que em ve a tomb parlo d'aquest tema amb una veïna de Vallvidrera, vinculada (podria dir "també vinculada") a la història de la Villa Maria. Coincideix amb el meu punt de vista sobre les inexactituds, errors i fins i tot invencions, que sovint hi ha en els articles sobre la Villa Maria que s'han anat publicant. M'agrada, constatar que no sóc només jo que tinc aquesta opinió, en relació amb aquests articles.

D'altra banda, també és veritat una altra cosa: ¿quina importància té, que sigui veritat o no el que s'ha dit i es vagi dient sobre la Villa Maria i el tenor Viñas? Al capdavall, ben poca, o cap. És obvi que l'interès per aquesta casa i el seu passat durarà només un temps, relativament poc. És llei de vida: nosaltres envellim, i al final tots ens morirem. Tot es va fent antic, es va desdibuixant. I arribarà un moment en què no quedarà cap memòria sobre la Villa Maria i el tenor Viñas. 

Mentrestant, uns s'entretenen escrivint articles sobre aquesta casa amb informacions sovint bastant allunyades de la realitat, i uns altres, ens entretenim comentant aquestes desinformacions. És a dir: cadascú s'entreté a la seva manera.

Un annex

He dit que no em referiria a altres inexactituds de l'article, però les apuntaré de manera telegràfica, si més no perquè no sembli que només parlo per parlar. En contra del que es diu a l'article, Marià Viñas, germà del tenor, no va ser el constructor de la casa. A més, la casa no es va "construir", sinó que es va reformar a principis del segle XX (una casa construïda a finals del segle XIX), i el reformador no va ser el Marià, sinó el Pere, també germà (ja m'hi he referit abans). D'altra banda, la descripció del jardí és molt inexacta, en diferents sentits (no ho detallo perquè seria molt llarg), però sobretot, la referència als "freqüents espais d'aigua", les fonts ornamentals i cascades, és del tot fantasiosa. Més: "La majestuosa escalinata d'accés a la casa senyorial" no era cap escalinata d'accés a la casa, sinó, si de cas, "d'accés des de la casa a la part inferior del jardí", ja que a la casa s'hi accedia des de l'altra banda, des del carrer, i a peu pla. 

Un altre annex

Aprofito l'avinentesa per incorporar algunes fotos més sobre la casa que després va ser la Villa Maria, és a dir, fotos totes anteriors al 1920 o 1925, que sembla que va ser quan Pere Viñas va comprar la casa i va iniciar les reformes.

Al capdamunt, de costat, la futura Villa Maria. Aquí ja hi ha el tramvia, i no es veu en quina fase estava la plaça Pep Ventura, o "del funicular".

La futura Villa Maria queda fora de la imatge; es veu la plaça en procés de construcció, l'estació del funicular i les vies del tramvia.

Ballada de sardanes a la plaça Pep Ventura, davant la que encara no és la Villa Maria.

El "quiosc", que després va desaparèixer, quan es va anar edificant el que va acabar sent el Restaurant Montserrat.

Totes les fotos han estat cedides per Joan Lluís Alegret

--
He parlat altres vegades sobre la història de la Villa Maria, alguna vegada referint-me també a les inexactituds que s'han publicat sobre la casa. Aquesta és l'última vegada que en vaig parlar, "La Villa Maria i la IA" (22/6/2025):
https://senseseny.blogspot.com/2025/06/la-villa-maria-i-la-ia.html

Julio César Pérez

https://divagaccions.blogspot.com/2026/01/julio-cesar-perez.html

Monseñor, de Vázquez de Sola

El general Franquísimo. Vázquez de Sola. Ruedo Ibérico, 1973

Ha sigut una sorpresa, trobar aquesta vinyeta. Feia temps que volia mirar aquest llibre, i al final ho he aconseguit. Segurament, Vázquez de Sola va ser la persona que va fer més caricatures de Franco, i alhora bones. A causa de la meva "obsessió" pels acudits i les caricatures sobre la Guerra Civil i el franquisme, volia veure-les. Però no m'esperava, en absolut, aquesta troballa. Potser la millor imatge gràfica, sobre la relació, no només "espiritual", entre Franco i Monseñor Escrivá. (1)

Del seu autor, val la pena dir-ne alguna cosa. Vázquez de Sola era un nen de nou anys, quan va començar la guerra. A San Roque (Cádíz), on vivia, es van imposar els revoltats, i ell va ser testimoni (entre altres coses) de com les dones que havien empresonat, després de rapar-les i obligar-les a prendre's purgues, els falangistes les feien desfilar pels carrers, mentre literalment s'anaven cagant al damunt, per tal que tothom veiés "quina mena de dones eren les republicanes" ("Gracias a Falange, las mujeres van a ser más limpias, los niños más sanos, los pueblos más alegres y las casas más claras", deia Pilar Primo de Rivera). 

Va publicar els seus primers treballs el 1944, després es va traslladar a Madrid, i va acabar sent un dibuixant molt conegut. Però a causa de les seves idees (era militant clandestí del PCE), i d'algunes vinyetes provocatives, anava tenint problemes amb la censura. El tenien en el punt de mira, qualsevol moment se la podia carregar fort. Fins que el 1959, aconsellat per alguns coneguts clarividents, abans que empitjorés la seva situació se'n va anar a París.

A París, després d'uns inicis difícils (al principi va viure sota un pont del Sena), quan treballava a la construcció va caure de la bastida. A l'hospital, el metge li va preguntar a què es dedicava. Va dir que era "journaliste", i el metge va entendre "journalier", probablement perquè li va semblar més acord amb el fet que hagués caigut d'una bastida. Quan es va aclarir el malentès, el metge li va dir que li ensenyes alguna cosa, i ell va treure un dibuix gran, rebregat, en força males condicions, perquè de vegades se l'havia posat a sota de la camisa, per protegir-se del fred. El metge va quedar impressionat, va decidir ajudar-lo, i a partir d'aquí tot va canviar. Va acabar publicant dibuixos a Le Canard Enchainé, Le Monde Diplomatique i L'Humanité, a més de participar en la direcció de Ruedo Ibérico. 

Va tornar a Espanya després de la mort de Franco, i tot i la democràcia, llavors aquí va seguir tenint problemes amb la censura. Va morir a finals de 2024.

Tres dibuixos més de "El general Franquísimo":

--

(1) De la relació entre Monseñor i Franco en vaig dir alguna cosa fa temps:

https://holapronobis.blogspot.com/2024/11/del-padre-franco-1949.html

Als textos hagiogràfics dels seus deixebles (Vázquez de Prada i companyia), no em consta que hi hagi ni la més petita referència a aquesta carta. D'altra banda, aquests hagiògrafs, expliquen també segons les seves conveniències altres episodis, com que després de marxar de Madrid el 1936 (de manera del tot assenyada), llavors anés "precisament a Burgos", on Franco hi tenia el quarter general. O que més endavant, fos "precisament ell", qui prediqués uns exercicis espirituals per a Franco i la seva família. Durant els quals, és clar, com que només tractaven temes sobrenaturals, no hauria sigut correcte que li hagués fet algun comentari, per exemple, sobre els afusellaments constants que s'anaven produint, la depuració de milers de persones, la condemna a la misèria de milers de famílies privades de la possibilitat de treballar, etc. Tot això no era "sobrenatural"... Però fer-li elogis desvergonyits i demanar-li que li facilités la possibilitat de rebre l'ajuda econòmica que necessitava, això es veu que sí que era sobrenatural.

Un últim apunt, ja que hi sóc. He preguntat al ChatGPT, Perplexity i Copilot: "Quin tipus de relació van tenir Franco i Escrivá de Balaguer?" Els tres m'han donat respostes força semblants, citant com a fonts d'informació gairebé només les dels seus hagiògrafs, sense altres referències discrepants rellevants. Vaja, que aquesta gent de l'Opus Dei en saben, d'aquestes coses; s'hi dediquen.