Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

 

https://divagaccions.blogspot.com/2025/10/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

Caricatures de JM Calull

L'autor d'aquesta autocaricatura, Josep Maria Calull, fa anys que és mort. Era un gran caricaturista, aficionat però de qualitat professional. Fa poc un fill seu va autoeditar un llibre amb les caricatures del seu pare, un llibre ben editat i amb unes reproduccions molt bones. Em va alegrar la seva decisió, perquè considerava que l'obra del seu pare la justificava. A més, vaig tenir una mica a veure amb la iniciativa del llibre, sobretot fent de corcó, al fill, perquè es decidís a fer-lo.

A continuació, adjunto algunes de les caricatures del llibre. Les he triat, aquestes en concret, per dos motius: tant per la seva qualitat, com perquè vaig conèixer les persones caricaturitzades (a ell també el vaig conèixer). Amb alguna d'aquestes persones, fins i tot vam tenir una gran amistat. Amb altres, per exemple, amb una vam tenir alguna enganxada, perquè era un home molt pinxo i cregut (el de la penúltima caricatura), i amb el de l'última, vam estar a punt de matar-nos (per culpa meva).

La proporció d'homes i dones en el conjunt de les caricatures que va fer és bastant la d'aquesta petita selecció. També feia caricatures d'algunes dones, però a elles preferia pintar-les de manera realista. Ben realista i, de passada, fer-los més grans els escots, o escurçar-los les faldilles... Però com a pintor era bastant mediocre, res a veure amb la seva excel.lència com a caricaturista, per això no adjunto cap de les seves pintures.

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

https://divagaccions.blogspot.com/2025/09/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

 

Pilar i Mercedes

Vaig al cementiri a saludar els meus pares i descobreixo que, ell, hi té dues parentes més enterrades, parentes d'aquestes que jo en dic "parentes llunyanes", d'una llunyania desconeguda, però si més no real per la part d'Adam i Eva...

Els seus noms no surten a les làpides dels nínxols on estan enterrades, només surten els seus segons cognoms, inclosos en els d'altres enterrats al mateix nínxol, presumiblement morts abans que elles. Faig aquesta descoberta "familiar", diguem-ho així, perquè jugo una mica amb el buscador del panell interactiu que hi ha a l'entrada del cementiri.

Després, passejo una estona pel cementiri, pels diferents passadissos de nínxols i per les zones de mausoleus. Tot passejant, veig que l'ametller del mausoleu del Joan Maragall té ametlles, ja prou madures. N'agafo algunes, les trenco amb una pedra que trobo i me les menjo (i després recullo les closques). Suposo que als descendents del Joan Maragall no els semblarà malament, que m'hagi pres aquesta llibertat.

Els cementiris són "petites ciutats", curioses, amb els seus carrers, barris, uns humils, i altres "de gent més benestant". Per exemple, a una zona del cementiri, ombrívola, hi ha una paret de nínxols força bruta, deteriorada, plena de cagades de colom; si el cementiri és com una petita ciutat, això seria un suburbi. Alhora, a les zones "nobles", de mausoleus, n'hi ha de molt espectaculars (alguns ben conservats, i d'altres amb diferents graus d'abandonament). 

Nínxols i mausoleus, mirats en conjunt, són una bona imatge del ventall de maneres diferents de voler ser recordats. Hi ha de tot, nínxols només amb el nom pintat a l'envà que els tanca, fins als mausoleus més pretensiosos, de famílies que, fins i tot al cementiri, han volgut ser distingides. Com si els cadàvers no fossin tots iguals, un cop sebollits (d'altra banda, és entendridor, veure escrit en una làpida potser de principis del segle XX: "Sempre et recordarem").

A un petit passadís pel qual deu passar poca gent hi trobo, a terra, un colom mort de fa alguns dies, amb un munt de formigues feinejant al voltant i damunt seu. Un recordatori més, aquí al cementiri, de la finitud d'existència.

(la Pilar i la Mercedes eren la Pilar Saumell Domènech i la Mercedes Saumell Farrè)

El requetè de plom

El segon requetè de plom

El meu pare va morir fa vint-i-set anys, la meva mare en fa vint. Al nínxol on estan enterrats, protegit per una porta de vidre amb pany, hi havia un soldat de plom: un requetè de la guerra civil. Suposo que el va posar la meva mare: el meu pare havia fet la guerra amb el Terç de Requetès de Montserrat.

Fa uns dos anys, el soldat va desaparèixer. Què havia passat? El més probable era que a algun visitant del cementiri li hagués agradat el soldat de plom, que hagués obert el pany d'una manera o una altra, i se l'hagués endut.

Vaig pensar que, fos el que fos el que hagués passat, estaria bé, trobar un altre requetè com aquell. Vaig començar a fer alguna gestió, per internet, i també vaig anar a alguna de les poques botigues de Barcelona que encara tenen algun soldat de plom. Sense èxit.

Fa uns mesos, vaig fer un nou intent, i aquesta vegada vaig tenir sort: vaig trobar un requetè, un soldat de plom, en una botiga d'objectes militars. Visca!

Com que l'explicació més plausible de la desaparició del requetè era que algú l'hagués pispat, vaig pensar que estaria bé, preguntar si hi havia alguna mena de pany una mica més segur. 

Vaig preguntar a un serraller si hi havia bombins més segurs, i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre serraller, i em va dir que la solució era, tenint el bombí i la clau, fer una correcció al bombí i a la clau, per tal que fos més difícil d'obrir. 

Com que cada un m'havia dit coses diferents, vaig buscar l'opinió d'un tercer serraller. Em va dir que cap dels dos tenia raó, que obrir qualsevol pany d'aquest tipus (com els que es poden posar a la porta d'un nínxol), era molt fàcil. Encara que no tinguessis cap clau: només calia ficar un bon tornavís al pany i fer-lo girar amb força. Que ell ho havia fet moltes vegades.

Aquest últim és el que em va convèncer. I em van anar passant les ganes, si més no de moment, de posar al nínxol el requetè que tant m'havia costat trobar. 

Al final, he posat al nínxol l'estampa d'un requetè. A veure si als altres germans els sembla bé. I més endavant, ja ho veruem... 

Segona part

De la desaparició del requetè n'havia parlat amb un germà, ell també n'estava al cas. Quan vaig trobar el nou sodat de plom, un dia li vaig ensenyar. Li va agradar, però em va dir que la boina d'aquest requetè soldat de plom duia borla, i que ell creia que les boines dels requetès de Montserrat no en duien. 

Vaig fer una petita investigació. D'una banda, al primer llibre de Mossèn Nonell ("la primera autoritat" en tot el relacionat amb el Terç de Montserrat), vaig veure que a la portada hi havia el dibuix d'un requetè amb borla a la boina. Vaig revisar també algunes fotos antigues del Terç de Montserrat, i vaig veure que, en alguns actes solemnes, algun requetè també duia borla a la boina. Però, en canvi, en les fotos del front, no en duien.  És a dir, que sembla que tenien la boina de feina, i també (els que la tenien), la boina de mudar.

La portada del llibre i l'estampa

Foses comunes

L'obertura actual de foses comunes del temps de la guerra, amb restes de soldats republicans, o de persones represaliades a la rereguarda dels revoltats, és motiu d'enfrontament entre aquells que consideren que és "remoure el passat", que després de tants anys s'hauria de passar pàgina, i aquells que consideren que l'obertura d'aquestes fosses, i l'exhumació dels cossos que hi ha i el seu enterrament de manera digna, és un deure històric.

És un tema complicat, i tothom pot tenir la seva opinió i la seva raó, però alhora sembla que els defensors de girar full, hereus directes, o ideològics, dels vencedors, avui estan poc legitimats per dir el que diuen. Això, si de cas, sembla que només ho podrien dir els altres (els hereus directes, o ideològics, dels perdedors).

Els primers no tenen aquesta legitimitat perquè els vencedors, a l'acabar la guerra, ja es van dedicar a recollir els seus morts, de manera sistemàtica, alhora que impedien, de manera encara més sistemàtica, que els familiars dels soldats republicans, o dels civils represaliats a la rereguarda franquista, poguessin fer el mateix. Una prohibició que es va mantenir  durant tota la dictadura, i que després, durant molts anys i ja en democràcia, es va convertir en obstrucció.

Una de les diferents iniciatives dels vencedors per recuperar els cossos dels seus morts, identificar-los, i enterrar-los d'una manera digna, va ser la dels excombatents del Terç de Montserrat. Ells, com era habitual llavors, van buscar els seus morts, alhora que no tenien gens d'interès en recollir, i enterrar de manera digna, els cossos dels soldats republicans als quals s'havien enfrontat, per exemple, durant la Batalla de l'Ebre (ho reitero: llavors als familiars d'aquells soldats republicans els era impossible fer-ho).

Al Terç de Montserrat, format per voluntaris, tots eren catòlics. Eren uns soldats que resaven cada dia el rosari. I que quan era possible oien missa, combregaven i es confessaven. Tenien com a consiliaris ("persones que aconsellen els dirigents", diu el diccionari), mossens que se suposa que devien predicar (però potser és molt suposar, en aquells moments), allò que, "als ulls de Déu", tots som iguals.

Bé, sobre la missa, el rosari i les confessions, el que he dit és el que deia i reiterava en els seus llibres Salvador Nonell, l'historiador del Terç de Requetès. Durant la guerra soldat, i després, ordenat sacerdot, també consiliari de la Germandat d'Excombatents del Terç.

És cert que, vint-i-vuit anys després d'haver recollit els seus morts, van anar a Punta Targa, el lloc d'una de les accions bel.líques en què van intervenir (i també una en què van tenir més baixes). Hi van anar i van recollir les restes dels cossos de soldats republicans que van trobar, i les van posar juntes en un ossari, al damunt del qual hi van erigir un monòlit en record d'aquells morts. (1)

Cal remarcar-ho, encara que ho fessin vint-i-vuit anys després, i que fos només un ossari, sense intenció (i sense la possibilitat, ateses les circumstàncies de llavors), d'identificar els morts; cal remarcar-ho perquè era una excepció. La norma, tal com he dit, era la prohibició, l'obstrucció. 

La foto inicial correspon a aquella recollida de 1968. És una foto estranya, a mi em fa la sensació com si hagués estat "escenificada". Trobo que crida l'atenció, sobretot, que gairebé totes les calaveres estiguin en la mateixa posició, "mirant a la càmera". I posats a imaginar possibilitats, potser tampoc no es podria descartar que la mainada d'algun poble proper, durant aquells vint-i-vuit anys, s'hagués entretingut jugant amb les calaveres... Ves a saber.

D'altra banda, estiguessin com estiguessin (si el 1968 no estaven exactament així), feia vint-i-vuit anys que estaven a la intempèrie per aquells ermassots, cosa que també sobta, que unes restes humanes haguessin estat tants anys a la vista, com si fossin ossos de caps de bestiar que el sol i el temps havien anat descarnant. Perquè en els relats de Salvador Nonell no hi ha cap referència, a què llavors s'hagués fet cap mana d'excavació, sinó només a la recollida d'allò que estava a la vista. (2)

El text que acompanya la foto, al llibre d'on està treta, diu: "Antigua posición del ejército 'popular' en Vilalba dels Arcs. Macabro aspecto que ofrecía 'Punta Targa' antes de que la hermandad del Tercio de Montserrat recogiera y sepultara aquellos huesos en un osario bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968." (3)

--

(1) També és cert que en el monòlit s'hi haurien pogut estalviar la inclusió de la creu, ja que posar-la de fet era "imposar-la", a uns morts que potser no l'haurien volgut. 

(2) També podria ser que, com que les posicions que ocupaven els republicans el 1938, els requetès, malgrat intentar-ho, no les van poder assaltar, després, quan el 1940 van anar a recollir els seus morts, potser ni tan sols es van acostar a les antigues  trinxeres dels republicans, tot i que les tenien a tocar.

(3)  La reproducció del final de la frase, "bajo el signo de la cruz, de un monolito en 1968", és literal. Foto i text: "Diario de amor y paz : història de la hermandad del Tercio de Requetés de Ntra. Sra. de Montserrat (1939-2000)", Salvador Nonell, autoedició, 2000.

Silencis

 

A la pel.lícula 'El maestro que prometió el mar' (Patrícia Font, 2023), quan els falangistes arriben a la plaça del poble amb el mestre ferit i ensangonat, brutalment apallissat, el cap dels falangistes es dirigeix a l'alcalde i, de manera amenaçadora, li pregunta si el mestre és "un rojo y un enemigo de la patria".

L'alcalde té unes idees diferents de les del mestre, però sap que és una bona persona, un bon mestre, que ha motivat els alumnes, i que l'estimen. Però està doblement aterrit, a causa de les amenaces del cap dels falangistes, i de la visió del mestre torturat. I, mort de por, diu: "Así es"

L'alcalde és un bon home. I també una persona normal. No és un heroi.

Quan ens sentim amenaçats, quan sentim la nostra família amenaçada, quan potser pensem, com l'alcalde, que si a nosaltres ens maten a sobre ves a saber què passarà llavors amb la nostra família, és molt difícil, ser un heroi. Perquè en situacions extremes, d'herois n'hi ha pocs. És poca, la gent capaç d'assumir les conseqüències d'enfrontar-se als violents, als assassins, als repressors, sobretot quan ells actuen de manera impune. 

El normal és que la gran majoria ens acovardim.

Per això, davant de casos com el de l'alcalde, més que judicis, sembla que seria preferible, i més humanitària, una actitud comprensiva i compassiva.

Durant la guerra, moltes persones es van trobar en situacions extremes que haurien volgut no haver de viure. Però s'hi van trobar, i les van haver de gestionar com van poder. De vegades, no de forma admirable, o ni mínimament correcta, sinó només amb l'angoixa i la desesperació de seguir vius.

Aquest és una de les explicacions en relació amb el fet que, gent que va viure la guerra, després no en parlés. D'altra banda, com que a la guerra les situacions en què es trobava cadascú, els papers que va interpretar, les motivacions que tenia, etc., no eren les mateixes, després, les raons per no parlar-ne també podien ser diferents.

A la pel.lícula, l'avi de la noia (la noia que va a la fossa que s'està exhumant per buscar pistes del pare del seu avi), és un home que ha arribat a la vellesa sense haver parlat mai del que ell va viure durant la guerra. Ni una paraula, ni del que va viure, ni del que va passar amb el seu pare, ni del que li va passar al mestre. Ell llavors era un alumne d'aquell mestre. I també era a la plaça, quan van arribar els falangistes amb el mestre torturat i deformat.

Després, va marxar del poble, va anar a viure lluny, i mai no va explicar res, a ningú de la família que va formar, del que va viure quan era un nen.

Parlar del que va passar durant aquells anys, i parlar de casos concrets, no és fàcil. És complicat, i sovint arriscat. Però fer-ho també és un exercici de lleialtat cap a les víctimes, tant cap a les que van morir, com cap a les que van viure aterrides sota l'amenaça de la repressió.

Hi va haver molts silencis. Silencis diferents. També el dels victimaris, el dels criminals.

A una altra pel.lícula, 'La mujer del anarquista' (Marie Noelle i Peter Sehr, 2008), l'home que havia promès al seu cap (el qual sempre l'havia tractat molt bé, i fins i tot l'havia acollit a casa), que quan entressin a Madrid els vencedors s'ocuparia de la seva dona, per tal que no tingués problemes, després, quan entren, a més de denunciar el germà de la dona (que acaba afusellat, només per no ser de dretes), també extorsiona la dona i s'acaba apoderant del pis (quan és confiscat i posat a la venda pels militars).

A l'acabar la guerra, hi va haver moltes persones que van fer denúncies de vegades només motivades per odis personals. O per obtenir la confiança dels vencedors. O per obtenir beneficis materials; per aprofitar-se dels expedients de depuració que facilitaven apropiar-se dels béns dels absents o difunts republicans. O per qualsevol altre motiu mesquí. (1)

Aquestes persones, és clar, sobretot anys després, quan la dictadura s'anava acostant al seu final, no tenien gens d'interès a recordar i parlar d'aquelles actuacions seves miserables, motivades per l'interès personal. Unes actuacions que de vegades havien significat la mort, o anys de presó, de molts republicans, i la misèria de moltes famílies. De persones i famílies de republicans que, sovint, l'únic "delicte" que havien comès era haver sigut persones d'idees republicanes, o tenir un parent que les tenia. 

Hi ha gent que està en contra de l'exhumació de les foses comunes de la guerra, diu que és una manera de mantenir viu el conflicte, en lloc de girar full, després de tants anys. També hi ha gent que està en contra de "l'exhumació de les memòries", per exemple les familiars, amb el mateix argument.

Cadascú es posiciona on vol, o on pot, on és capaç de sostenir-se. A mi m'agrada, en la mesura que sigui possible, conèixer. No amb la intenció de fer judicis, sinó perquè em sembla que és millor conèixer que ignorar. 

També, quan allò que acabem sabent hauríem preferit que fos diferent.

Un annex

La primera pel.lícula està basada en la història real del mestre Antoni Benaiges, però és un relat, novel.lat, molt "imaginat", fet a partir d'algunes dades. La segona no està basada en cap història concreta, sinó en diferents històries de l'època, a partir de les quals es va el.laborar el guió. Si he triat aquestes dues pel.lícules no ha sigut per la seva fiabilitat històrica, sinó només perquè em semblaven dos referents que em podien anar bé, per parlar del que volia parlar.

Les històries de ficció basades en fets històrics poden tenir aquest tipus d'utilitats. Però alhora és important, recordar que són relats novel.lats (del tot o en part, segons els casos). En la primera pel.lícula, el risc de confusió val a dir que és més gran, perquè a l'estar basada en una etapa de la vida d'una persona real, de la que a més se n'han conservat algunes informacions concretes, pot ser més fàcil, una eventual confusió.

--
(1) Ho afavoria 'Ley de Responsabilidades Políticas' del 9/2/1939, una aberració jurídica (igual que les acusacions de "auxilio a la rebelión" en els judicis sumaris), que tenia un clar objectiu venjatiu i que va enfonsar en la misèria i la marginació milers de famílies.