Antonio Luis Baena

"En la cuna del hambre

mi niño estaba.

Con sangre de cebolla

se amamantaba."

Miguel Hernández (fragment de Nanas de la cebolla)

Els relats històrics es construeixen tant intentant fer visibles episodis o períodes del passat que havien quedat ocults o poc clars, com procurant ocultar, relativitzar o distorsionar aquests mateixos fets. Segons els interessos de cadascú. (1)

En general, els ocultadors són els protagonistes de comportaments o episodis que no volen que siguin coneguts. Ells, o els seus familiars, o els seus simpatitzants ideològics. I les persones compromeses amb la desocultació, acostumen a ser les víctimes, o quan ja han mort, els seus familiars, o els solidaris amb aquestes persones victimitzades.

Un exemple

Juan A. Ríos Carratalá és un historiador especialitzat en els judicis sumaríssims de la guerra i la postguerra (altres vegades ja he parlat d'ell). Sobre el judici a Miguel Hernández, va publicar diferents articles i un llibre, explicant, entre altres coses, la participació de l'alferes Antonio Luis Baena Tocón en el judici, com a secretari judicial. (2) (3)

El fill d'Antonio Luis Baena, José Francisco Baena González (que no se sap si estava al cas de la participació del seu pare en judicis sumaríssims), quan es va assabentar de l'existència dels articles de Ríos Carratalá que hi havia al web de la Universitat d'Alacant, de la qual és professor Ríos Carratalà, va reclamar que fossin retirats. Inicialment, i de manera inesperada, la Universitat li va fer cas. Però l'escàndol que llavors es va organitzar en el món acadèmic, dels historiadors i del periodisme va ser tan gran, que la Universitat va fer marxa enrere i va restituir els articles.

José Francisco Baena, emparant-se en el dret a l'oblit, llavors va denunciar Ríos Carratalà. Un jutjat va admetre la tramitació de la denúncia, i li va acabar donant la raó, i a sobre va condemnar a una multa/indemnització de 10.000 euros a Ríos Carratalà. Al final, el cas va arribar al Suprem: no va donar la raó a José Francisco Baena, i li va fer pagar les costes processals.

Un altre intent de José Francisco Baena, basant-se en "el dret a l'oblit digital", va ser (a través d'una reclamació a l'Agencia Española de Protección de Datos), que Google no indexés cap pàgina de Ríos Carratalà en què sortís el seu pare. Aquí, també va fracassar.

Però José Francisco Baena no parava, i ja havia aconseguit posar en marxa un altre procés judicial paral.lel. I una jutgessa de Cadis li ha donat parcialment la raó. Contra la decisió de la jutgessa, la fiscalia ha interposat un recurs, ja que considera que la decisió de la jutgessa va contra el dret a la informació (a més, segons sembla, la jutgessa va basar la seva sentència en una llei derogada). Ara, cal veure com acabarà aquests altre episodi del culebrot, i si acaba malament per a José Francisco Baena, si llavors ho durà al Suprem, al Constitucional, al Tribunal Europeu dels Drets Humans...

En la seva croada per defensar "l'honor" del seu pare (i alhora, "el dret a l'oblit", cosa curiosa, si segons ell del seu pare tot havia estat honorable), José Francisco Baena va crear un web. Ho va fer per poder defensar la seva causa i, alhora, desqualificar de manera grollera i agressiva Ríos Carratalà. Sense acompanyar tot aquell soroll amb arguments mínimament consistents (4). De fet, si José Francisco Baena considera que Ríos Carratalà ha difamat el seu pare i atemptat contra el seu honor, Ríos Carratalà, actualment, té molts més arguments, realment consistents i fàcilment demostrables, per denunciar José Francisco Baena per aquestes mateixes acusacions. Paradoxes de la vida (val a dir que en absolut excepcionals, malauradament).

José Francisco Baena defensa un victimari, el seu pare. En la seva defensa, no està sol: fins i tot hi ha jutges que li han donat la raó. Cosa que, d'altra banda, no ha d'estranyar ningú, perquè defensors dels victimaris n'hi ha en tots els àmbits, també en la judicatura: des de la judicatura, també hi ha qui, amb les seves sentències, vol contribuir a la construcció de relats acords amb les seves idees. En aquest cas, un relat determinat sobre els judicis sumaríssims, enfocat al blanquejament o relativització de la manca de garanties processals d'aquells judicis. I al blanquejament o relativització, en general, de l'abast dels crims dels militars revoltats, i dels del règim franquista que va venir a continuació.

Ríos Carratalá, en canvi, defensa les víctimes: vol visibilitzar abusos i crims, i per fer-ho assenyala els victimaris que van contribuir a la victimització d'aquelles persones. És normal: si fas una denúncia, i més de fets tan greus, has d'aportar proves. Ell ho fa a partir de la documentació existent, per exemple (entre altres documents), el contingut dels sumaris. 

Els sumaris d'aquells judicis són documents molt interessants, i bastant incòmodes per a algunes persones: són uns papers que, òbviament, sovint els defensors dels victimaris haurien preferit, desitjat, que haguessin desaparegut (Ríos Carratalá en els seus articles també inclou opinions i hipòtesis, però les separa de manera prou clara, per a qualsevol persona mínimament objectiva, de les informacions documentades).

Per què m'interessa aquest cas concret? Per diferents motius. Perquè, en general, m'interessen els anys de la guerra i la primera postguerra, i de manera més concreta els judicis sumaríssims de llavors. Per això i perquè, en la meva família, hi va haver persones assassinades al principi de la guerra. I també hi va haver, en la meva família, al final de la guerra, persones denunciades, persones denunciants, persones avaladores, persones que van entrar a la presó, persones que van intervenir en els judicis sumaríssims...

M'interessa pel que he dit, i perquè també m'interessa, en general, el tema de la conservació de documentació que, més endavant, un dia, potser pot servir, per exemple, per avalar o desmentir un relat determinat sobre fets passats. (5)

--
(1) De fet, és bastant habitual que una mateixa persona faci les dues coses: subratllar allò que vol que protagonitzi el relat de torn, i procurar ometre o desdibuixar allò que li faria nosa en el relat que vol compartir. En realitat, fins a un cert punt, crec que tots ho fem. Això sí, amb diferències importants de grau, de desvergonyiments, etc.
(2) El resum que faig d'aquest cas és molt simplificat. A qui li interessi, no tindrà problemes per trobar-ne molta més informació, ja que se n'ha anat parlant molt, des que José Francisco Baena va iniciar les seves gestions per intentar eliminar les referències al passat del seu pare. Una opció pot ser donar un cop d'ull a l'entrada de la Vikipèdia sobre Antonio Luis Baena:
https://es.wikipedia.org/wiki/Antonio_Luis_Baena_Tocón
(3) No va ser l'únic judici sumaríssim en què l'alferes Antonio Luis Baena va participar com a secretari judicial; durant un temps va ser la seva ocupació, principalment al Juzgado Militar de Prensa, presidit per Manuel Martínez Gargallo, un antic escriptor humorista reciclat llavors com a jutge franquista, implacable contra periodistes i escriptors republicans, alguns dels quals anys enrere havien sigut companys seus en tertúlies de bars.
(4) Sobre el rigor dels estudis acadèmics de Ríos Carratalá, entre els entesos no hi ha discrepàncies.
(5) No només arxius oficials com els dels sumaris de la postguerra, sinó també d'altres tipus (per exemple, familiars).

Desertor, divisionari, confident... històries familiars silenciades

Amb la guerra ja començada, van cridar els de la seva quinta, i es va haver de presentar. El van enviar al front. Al cap d'un temps, es va passar als de l'altre bàndol, el dels revoltats, amb els objectius dels quals es devia sentir identificat. 

Quan després de la guerra van demanar voluntaris per anar a la División Azul, com que la seva vida era precària, s'hi va apuntar, és probable que confiant en els beneficis que en podria treure. Va sobreviure a aquells anys de combats a Rússia, en condicions extremes, lluitant al costat dels nazis. Quan el van repatriar, va tenir una gran decepció: pensava que ell i els seus companys serien rebuts com herois, però es va sentir menystingut, abandonat, sense ajudes per reprendre la vida de civil.

Per vocació o necessitat, o les dues coses alhora, es va fer confident de la policia franquista, llavors dedicada a una activitat repressora sistemàtica contra els perdedors de la guerra. Alhora, es va afiliar a la Falange, dins de la qual va anar aconseguint algun càrrec de responsabilitat intermèdia. Les coses li van començar a anar millor. Es va casar, va tenir fills. A casa, no parlava mai dels anys de la Guerra Civil, ni dels de la División Azul, ni del seu compromís amb la Falange, i encara menys, de les seves activitats com a confident de la policia.

Va morir bastant jove. Van passar els anys. Un dia, el seu fill, quan tenia divuit anys (només en tenia set quan va morir el pare), remenant andròmines a les golfes va trobar una capsa plena de papers. Va veure que eren del seu pare, i va preguntar a la seva mare què era allò.

La mare li va dir que no tenia ganes de parlar-ne, perquè s'havia passat la vida patint. Primer, a causa de les col.laboracions del pare amb la policia franquista, i llavors, a causa de les activitats del fill. El fill s'havia ficat en política, en grups antifranquistes, i quan sortia de casa, com que encara que ell no n'hi parlés, ella ja sabia a quines activitats es dedicava, sempre pensava que potser el detindrien, que potser no tornaria.

Sense l'ajuda de la mare, revisant els papers de la caixa, el fill es va anar assabentant de la vida del seu pare. Alhora, a partir del que va anar trobant, va anar preguntant a algunes persones, i de mica en mica va anar completant o confirmant algunes d'aquelles informacions.

Segona part

Un dia que quedem, en principi per parlar d'un altre tema (també relacionat amb la Guerra Civil), aquest fill m'explica tot això.

Després d'explicar-me la història, em diu que va a un taller d'escriptura sobre memòria històrica, i que quan va explicar aquesta història del seu pare a la professora, ella li va dir que n'hauria de fer un llibre. Ell li va dir que no podia ser, perquè hi havia episodis de la vida del seu pare que desconeixia.

La professora li va dir que això no tenia gens d'importància. Que en una novel.la històrica, si una cosa no se sap, s'inventa, per tal que el relat mantingui la coherència i l'interès. Que tothom ho fa.

Si la història del seu pare jo l'havia trobat interessant, aquesta de la professora també em va agradar. Mira que bé: ja no es tracta, en una novel.la històrica, de reconstruir episodis o escenes dels que se'n té informació, de manera que la forma com es presenten (respectant l'essencial del fons), siguin versemblants, sinó, directament, sense manies, si convé, inventar episodis sencers.

No és cap sorpresa: és un dels motius pels quals, com  norma, no llegeixo mai novel.les històriques. No m'interessen, ja que en aquesta mena de literatura no saps mai la part real d'història que hi ha. No saps la part que tenen d'invenció o distorsió, fruit  de la creativitat i fantasia de l'autor, en general amb una intenció comercial. I no saps tampoc, quan és el cas, la part condicionada pel propòsit de l'autor de donar una determinada versió d'un episodi històric, una versió acord amb la seva manera de pensar, amb allò que vol ressaltar i allò que vol ocultar d'aquell episodi.

En resum, o per dir-ho d'una altra manera: "novel.la històrica" és un oxímoron.

Terraplanisme 3.0

Erola. Elestafador.com, novembre 2025

 

Judicis sumaríssims i denunciants

He llegit "Perder la guerra y la historia", de Juan A. Ríos Carratalá (Editorial Renacimiento, 2025), la continuació de "Las armas contra las letras", que havia llegit fa un any. El tema dels dos llibres són els judicis sumaríssims del Juzgado Militar de Prensa de Madrid durant la immediata postguerra. Però moltes de les reflexions que fa l'autor valen per a tots els judicis de la postguerra, no només els de periodistes i escriptors en aquell jutjat.

En aquest volum, de vegades tenen un protagonisme molt important els denunciants, a partir de les denúncies dels quals s'iniciava la instrucció de molts casos, de vegades sense cap mena de prova que avalés les denúncies. Llavors, això era bastant secundari, o indiferent: als militars instructors els podia ser suficient una denúncia sense proves (de vegades potser motivada per conflictes o interessos personals), per començar la instrucció. Una instrucció que podia dur a l'obertura del judici corresponent, a càrrec d'un jutge militar (tot el procés anava a càrrec dels militars), durant el qual, de vegades, en absolut excepcionals, les eventuals proves de descàrrec presentades podien ser ignorades, així com el testimoni dels eventuals avaladors de l'acusat. 

Durant la immediata postguerra, amb la voluntat de reprimir i castigar "de manera exemplar", aquesta forma d'actuar no era cap raresa. I les sentències de mort, en judicis amb aquesta manca absoluta de garanties, es dictaven amb una gran facilitat.

No estic exposant la meva opinió, dic el que explica Ríos Carratalá en els seus llibres, molt ben documentats, amb l'exposició de diferents casos, alguns de persones conegudes. Ríos Carratalá s'ha fet un tip de revisar sumaris i de consultar diferents arxius i hemeroteques, per tal d'anar completant, fins al punt que era possible, la informació de cada cas presentat.

Llegir textos com aquest  impressiona. Veure les conseqüències que, llavors, podia tenir una denúncia. Per exemple, la denúncia d'un fet tan "intolerable" com que algú era una persona "d'idees republicanes". Unes conseqüències que els denunciants no ignoraven. I que en el millor dels casos, si el denunciat finalment era absolt, de moment ja havia passat uns quants mesos, o algun any, empresonat, amb la por permanent d'acabar executat, o amb una condemna de llargs anys de presó.

Avui, ser conscient d'aquell ambient de denúncies i repressió ferotge impressiona molt. Sobretot, si a més has conegut persones que van ser denunciants, o que van participar d'alguna manera en la instrucció dels sumaris.

És el que em passa a mi. 

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

 

https://divagaccions.blogspot.com/2025/10/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html

Caricatures de JM Calull

L'autor d'aquesta autocaricatura, Josep Maria Calull, fa anys que és mort. Era un gran caricaturista, aficionat però de qualitat professional. Fa poc un fill seu va autoeditar un llibre amb les caricatures del seu pare, un llibre ben editat i amb unes reproduccions molt bones. Em va alegrar la seva decisió, perquè considerava que l'obra del seu pare la justificava. A més, vaig tenir una mica a veure amb la iniciativa del llibre, sobretot fent de corcó, al fill, perquè es decidís a fer-lo.

A continuació, adjunto algunes de les caricatures del llibre. Les he triat, aquestes en concret, per dos motius: tant per la seva qualitat, com perquè vaig conèixer les persones caricaturitzades (a ell també el vaig conèixer). Amb alguna d'aquestes persones, fins i tot vam tenir una gran amistat. Amb altres, per exemple, amb una vam tenir alguna enganxada, perquè era un home molt pinxo i cregut (el de la penúltima caricatura), i amb el de l'última, vam estar a punt de matar-nos (per culpa meva).

La proporció d'homes i dones en el conjunt de les caricatures que va fer és bastant la d'aquesta petita selecció. També feia caricatures d'algunes dones, però a elles preferia pintar-les de manera realista. Ben realista i, de passada, fer-los més grans els escots, o escurçar-los les faldilles... Però com a pintor era bastant mediocre, res a veure amb la seva excel.lència com a caricaturista, per això no adjunto cap de les seves pintures.

Correspondència rebuda (JJJ + J.Mendoza)

https://divagaccions.blogspot.com/2025/09/correspondencia-rebuda-3j-j-mendoza.html