No és cap secret que l'Alberto Fernández Díaz és del PP. Només per això, hi ha gent que, digui el que digui, el que diu ja li sembla fora de lloc. Però si aquest fos un país normal, d'alguna de les coses que diu (no totes), se li hauria de donar la raó, i agrair-li que les digui. Com en el cas d'aquest escrit, "La curva de las monjas", publicat fa unes setmanes a La Vanguardia, el 8/1/2025.
"Cuando circulas por la carretera BV-1462, que une Barcelona con Sant Cugat del Vallés, en su km. 4 y muy cerca de Vallvidrera, un indicador de paraje nos informa de la proximidad del denominado Revolt de les Monges. Su peligro no es un giro a derecha o izquierda, sino la referencia de los senderos de Collserola. Sin embargo, quiero reparar en esta circunstancia por un motivo diferente: la deliberada amnesia selectiva en tiempos de reivindicación de la memoria histórica.
"La curva de las Monjas debe su nombre al asesinato en ese lugar de cinco religiosas el 27 de julio de 1936. Un discreto monolito coronado por la cruz promovido décadas atrás por sus hermanas de congregación las recuerda. No obstante, su historia, como tantas, es ignorada por casi todos y silenciada por muchos. En su muerte, ellas dieron testimonio de su fe, pero el Ayuntamiento sigue sin dar cuenta de lo acontecido en la retaguardia republicana durante la Guerra Civil.
"El Consistorio sí ha desgranado en nuestra geografía urbana un sinfín de placas y de plafones de justo recuerdo del trágico devenir de quienes sufrieron muerte o represión en aquella contienda desde el bando nacional o durante la dictadura franquista. Del mismo modo, sería de justicia no olvidar las tropelías del anarquismo y del comunismo entre los años 1936 y 1938, que contaron en demasiadas ocasiones con la pasividad de la Generalitat.
"Una barbarie silenciada de los más de 8.500 asesinados por sus convicciones religiosas o ideológicas en Catalunya. Muchos lo fueron en la Rabassada, el Morrot o en el cementerio de Montcada. Otros en el Camp de la Bota o en el castillo de Montjuïc por ambos bandos. Las 47 siniestras checas o centros de tortura, como las de Sant Elías, Muntaner, Zaragoza, Portal de l’Ángel, El Molino o Brusil, parece que nunca existieron ante el olvido municipal.
"La verdad no es la mentira de quienes reescriben y reinterpretan nuestro pasado con relatos únicos tergiversadores que silencian los horrores y errores de episodios de convivencia nefastos de la II República, la Guerra Civil, que por fratricida es aún más cruel, y la dictadura posterior.
(...)
"Las nuevas generaciones deben conocer el pasado, y las experiencias de vida de los mayores deben ponerse al servicio de la convivencia. Las privaciones y sufrimientos de antaño de nuestros predecesores, que lucharon para superar tanta adversidad y que han hecho realidad el presente, son un acicate y una exigencia personal para quienes han de encarar el futuro con oportunidades y en el hoy.
"El 18 de julio de 1938, el presidente de la II República, Manuel Azaña, reclamó en el Saló de Cent del Ayuntamiento de Barcelona "paz, piedad y perdón" y el reencuentro de todos. Aprendamos de las historias equivocadas del pasado, todas, para no repetirlas y construyamos un futuro mejor poniendo en valor lo alcanzado desde una memoria histórica sin amnesias selectivas."
He dit al principi que de vegades se li ha de donar la raó, però no sempre. Perquè el fragment que falta, i en el qual ja se li veu "el llautó PP", és aquest:
"En este 2025, desde la izquierda se abrirán debates, que no cerrarán heridas, con el pretexto de los 50 años de la muerte de Franco. Mejor sería conmemorar la cincuentena que están cerca de cumplir la transición o la Constitución, en el que es el periodo más largo de democracia y de autogobierno de la historia contemporánea española, y hacerlo dejando atrás revanchismos, intereses partidistas y sesgos ideológicos. Nuestros hijos y nietos tienen la suerte de no padecer los contratiempos bélicos, de falta de libertad y de penurias extremas que sí sufrieron sus padres o abuelos.
He parlat del llautó del Alberto Fernández Díaz perquè una cosa són les paraules que es fan servir per referir-se a aquests 50 anys: celebració, commemoració... Però a banda d'això, del vocabulari, sembla que sí que s'ha de recordar, que llavors va morir un dictador, Francisco Franco. Perquè si no es recorda, i no es subratlla que va ser un dictador venjatiu i sanguinari, malament rai.
Fa bastants anys em vaig assabentar que una persona que havia conegut, llavors ja morta, al final de la Guerra Civil havia denunciat gent de la ciutat on vivia, gent que, a causa de les seves denúncies, va ser sotmesa a judicis sumaris. La persona que m'ho va dir també em va dir qui li ho havia explicat a ella.
Després va passar el temps, uns anys, fins que un dia vaig tenir l'oportunitat de parlar amb aquella altra persona. Em va confirmar la informació, i m'hi va afegir el nom dels denunciats.
Com que aquella informació fins llavors era només "coses que m'havien dit", vaig decidir mirar de confirmar-la. Vaig anar a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona, vaig consultar els sumaris, i vaig veure que la informació era certa. No hi havia només les referències del denunciant, sinó que incloïa les denuncies originals, manuscrites i firmades pel mateix denunciant.
Més endavant, en una altra conversa amb la persona que m'havia facilitat els noms dels denunciats, em va dir que aquell denunciant, aquells anys, també havia intervingut com a secretari en alguns judicis sumaris. Però que no em podia dir quins, ni si eren molts o pots. "En algun", em va dir. Va afegir, alhora, que actuar com a secretari no implicava intervenir en el desenvolupament i desenllaç de la causa, que el secretari es limitava, només, al control burocràtic de l'expedient.
Va tornar a passar el temps. Fins que fa un any, buscant unes altres informacions (sobre dibuixants d'acudits publicats a revistes republicanes, represaliats a l'acabar la guerra), em vaig posar en contacte amb Juan A. Ríos Carratalá, un expert en la repressió durant la postguerra. Durant l'intercanvi de correus que vam mantenir, entre altres coses li vaig preguntar quina era exactament la funció dels secretaris en aquells judicis.
Em va dir que, en teoria, segons la normativa que els regulava, era tal com m'havien dit, però que a l'acabar la guerra eren tants els expedients oberts que els secretaris també feien altres funcions, per exemple, encarregar-se d'algunes diligències. Això, a banda de tot sovint no tenir la graduació militar requerida per a exercir com a secretaris, pel mateix motiu, el gran volum d'expedients oberts.
Aquesta informació em va fer tornar a pensar en la persona de la qual havia estat buscant informacions. Vaig escriure un altre cop a l'Arxiu del Tribunal Militar de Barcelona, i vaig demanar si em podien facilitar un llistat dels sumaris oberts a la ciutat on la persona que a mi m'interessava havia fet les denúncies. Em van dir que sí, i me'l van enviar.
Eren més de tres-cents sumaris. Molts. Vaig demanar els vint-i-cinc primers, i quan al cap d'uns dies els vaig poder consultar, vaig trobar que, en set, havia actuat com a secretari aquella persona. Em va sorprendre, perquè tenia la idea que hauria de consultar molts sumaris, abans de, potser, trobar que apareixia en algun.
Després d'aquella consulta, vaig pensar que, de tota manera, no podia descartar que fos una casualitat, el fet que aparegués en tants sumaris. És a dir, que la proporció de la seva intervenció en el total de judicis impartits a aquella ciutat hagués de ser aquella. I vaig decidir consultar els següents vint-i-cinc sumaris. En aquests altres sumaris, apareixia com a secretari quatre vegades.
D'això últim fa pocs dies. No sé si demanaré més sumaris, perquè no tinc tampoc cap intenció de fer una estadística sobre aquest tema; volia comprovar, tenir la certesa, que aquella persona havia actuat com a secretari en els judicis sumaris de la postguerra, i ara ja ho sé.
D'altra banda, el llistat de sumaris que em van facilitar està ordenat alfabèticament, a partir del primer cognom dels encausats, no per ordre de data d'inici de les diligències. Si fos el segon cas, aquest detall sí que podria influir en l'aparició d'aquella persona, més o menys, en els sumaris, segons la data, ja que podria ser el cas que, en els sumaris de segons quins anys, o no estigués a la ciutat, o es dediqués llavors a altres ocupacions.
Fins aquí, en principi el que he explicat són fets. Junt amb alguna consideració (com la de les dates dels sumaris), que em sembla de sentit comú.
Les eventuals consideracions d'altres tipus que es puguin fer a partir d'aquestes informacions ja són una altra història. També és una altra història quines van ser les resolucions d'aquells sumaris. I qui era aquella persona que va ser alhora denunciant i secretari.
Tal com he dit, són altres històries, a banda que, el detall de qui era (i saber per què va actuar llavors com va actuar, avui ja impossible de saber), per a mi sigui el més important.
----------------------------
Annexos:
1 En la majoria de sumaris, saber qui era el secretari (o els secretaris, de vegades més d'un), és fàcil de saber, perquè ho diu a la portada del sumari (a banda que, a dins, aparegui també en el formulari de l'acceptació del càrrec, i en altres moments). Però no sempre, de vegades aquesta informació només figura en algun full del sumari, sobretot en els sumaris en els quals intervé més d'un secretari. En les consultes de sumaris que vaig fer, en general em vaig limitar a mirar les portades, la qual cosa vol dir que no es pot descartar, que en els sumaris consultats, aquella persona hagués fet de secretari més vegades. De fet, és el cas d'un dels set dels primers vint-i.cinc sumaris consultats; ho vaig veure ben bé per casualitat, perquè en aquell sumari en concret m'hi vaig entretenir més, buscant alguna altra cosa que ara ja no recordo.
2 La confirmació primer de la informació relativa a les denúncies, i després la relativa a la intervenció com a secretari, fa que pensi que, altres informacions que em va passar aquella persona (ara també morta), encara que de moment no les pugui considerar segures (perquè fins ara no en tinc cap prova), sí que pugui pensar que són "força versemblants", en la mesura que, fins ara, el 100% d'informació que em va passar, i que he pogut comprovar, ha resultat correcta.
3 La falta de coincidència entre l'opinió del meu informant i la de Juan A. Ríos Carratalá, sobre el paper dels secretaris aquells anys (cal remarcar "aquells anys", perquè els immediats al final de la guerra, sobretot 1939 i 1940, van ser els de sentències més severes, i en general executades amb rapidesa, cosa que després va anar canviant), la pot explicar (és una suposició), que el meu informant em digués el que em va dir perquè sabia que la persona de qui buscava informació per a mi era especialment important, i potser va voler estalviar-me malestars.
4 L'opinió de Juan A. Ríos Carratalá considero que estava ben fonamentada. De fet, si li vaig preguntar sobre aquest tema va ser perquè, prèviament, en la descripció dels sumaris sobre dibuixants i periodistes represaliats que fa a "Las armas contra las letras" (un llibre molt ben documentat, Editorial Renacimiento, 2024), que llavors jo ja havia llegit, es referia de vegades a aquestes extralimitacions dels secretaris en aquells judicis. Va anar així: com que vaig veure que s'hi referia, llavors vaig voler que m'ho confirmés, i em va enviar una resposta ben detallada. D'altra banda, també és cert que no es podria descartar que, segons les regions militars on es celebraven els judicis (en aquest cas, Madrid i Catalunya), el funcionament fos diferent, cosa que, d'altra banda, "considero poc probable", però sobre aquest punt no m'estenc més, perquè si no això seria inacabable.
L'origen de la causa contra Josep Badia Martí (JB) va ser la denúncia presentada el 21/4/1939 per Manuel Puig Roca (MP), de sobrenom "Maringallo". MP deia de JB que simpatitzava amb les esquerres, i es referia també a una copra de pells que JB va fer a França durant la guerra, en relació amb la qual, deia que part dels diners destinada a les pells, JB la va fer servir per comprar armes. Aquesta informació de les armes MP l'atribuïa a "Sacot". D'aquest "Sacot" (posat entre cometes a la denúncia), no n'esmentava el nom real, i no torna a aparèixer al llarg del sumari. No hi havia cap més testimoni, ni cap prova, del suposat informant i de la suposada venda d'armes.
MP era un curtidor, igual que JB. Des d'abans de la guerra, es veu que JB no tenia gaires simpaties entre els altres curtidors, perquè a la seva fàbrica oferia millors condicions laborals als treballadors. Si més no, aquesta és la versió de la seva família.
Quan es van demanar informes sobre JB a l'Ajuntament d'Igualada, el llavors alcalde era Francesc Matosas. L'informe que va fer i signar va ser ambivalent (5/12/1939). D'una banda, subratllava les simpaties republicanes de JB (cosa que llavors podia suposar penes de diferents gravetats, i en alguns casos la pena de mort). D'una altra banda, deia d'ell que era una bona persona.
JB va al.legar en la seva defensa que era fals allò de les armes, i que si ell havia gestionat la compra de cuiros a França (desembre del 1936) va ser perquè el van obligar a fer-ho, amenaçant-lo amb represàlies a la seva família, si no ho feia o no tornava. Alhora, negava la seva simpatia per les idees republicanes i feia una manifestació d'adhesió incondicional i rotunda al Glorioso Movimiento Nacional.
Hi ha referències, testimonis, de què el que va dir en defensa seva no era cert; era sabut per tothom que JB era d'idees republicanes. Però en aquelles circumstàncies era perfectament comprensible, que mentís, a la vista del que s'hi jugava.
L'acusació general contra JB, la que encapçalava el sumari, era la de "Auxilio a la rebelión". Aquell immens despropòsit jurídic perpetrat pels que realment s'havien rebel.lat. Per aquells que, llavors, no tenien gens d'interès en què els judicis fossin imparcials i justos, al contrari. Ja que el seu objectiu era dur a terme una gran depuració nacional, una neteja a fons "dels rojos" (reals o suposats). (2)
El 20/3/1943, després de diferents diligències, "DON WIFREDO CABANES BESPIN, Comandante de Infantería, Juez instructor del Juzgado Militar de Igualada", aconsellava que la pena no fos 'superior' a "CATORCE AÑOS, OCHO MESES Y UN DIA DE RECLUSIÓN MENOR".
Finalment, el 28/7/1943, el Capità General de la 4ª Regió (firma il.legible), va acordar l'arxivament de la causa.
Entremig, des del 1939 al 1943, és fàcil imaginar que JB devia viure amb l'angoixa de quina pogués ser la sentència final, igual que tantes altres persones sotmeses, llavors, a judicis sumaris. En el resultat final hi devia tenir molt a veure la intervenció del seu cunyat, Josep Maria Lladó, alcalde d'Igualada del setembre de 1940 a l'abril de 1941, un home de dretes amb un currículum polític impecable (segons els vencedors).
Aquesta història, com moltes altres semblants de llavors, és interessant per diferents motius. D'una banda, perquè hi ha interrogants (com en totes les històries de fa tant temps). D'una altra, perquè apunta al fet que, a l'acabar la guerra, una part de denúncies es van fer, en part o exclusivament, per motius personals; aquest podria ser el cas de MP i JB (ho dic així, "podria", no afirmo res). (3)
També posa en evidència que llavors es podien obrir sumaris a partir d'acusacions tan poc consistents com aquesta, "que algú que no se sabia qui era havia dit no sé què", sense cap més prova. I igualment permet pensar que, un cop denunciat algú, al marge dels fets atribuïts (reals o no), podia ser molt determinant els avaladors que l'acusat pogués aconseguir, com en aquest cas, sobretot, l'esmentat cunyat de JB.
--
(1) Nº d'arxiu, 30227, nº de causa, 029658. Arxiu del Tribunal Militar nº 4, Barcelona. Aquests dos números no estan extrets de la portada del sumari, sinó de la base de dades de l'Arxiu del Tribunal Militar.
(2) Això, en relació amb aquests judicis, és a dir, a partir del moment que es van començar a fer aquests judicis. No s'ha d'oblidar que, al principi, la gent que simpatitzava amb la República, en les localitats on van triomfar els sublevats (i a les que van anar ocupant després), la gent era afusellada sense cap mena de judici, en qualsevol descampat. I llençada després a foses comunes. És veritat que no eren els únics que ho feien: on la sublevació va ser ofegada, les persones de vegades executades així (per part de grups més o menys incontrolats), eren les simpatitzants, o presumptes simpatitzants, dels sublevats.
(3) Tafanejant per internet trobo l'article "Dues cares d’una mateixa moneda. Resposta d’uns familiars afectats" (Revista d'Igualada, nº 39). Els autors es refereixen a un article sobre Manuel Puig Roca. En concret, sobre la denúncia que ell va presentar contra Pau Palmés. Com que comentar aquest article, i el previ al qual es refereix, requeriria una considerable dedicació (només el títol ja convida a reflexions importants), no en comento res; qui vulgui, els pot trobar a l'arxiu digital de la Revista d'Igualada, www.revistaigualada.cat.
Nascut a Òdena el 1916. Dels documents del sumari es dedueix que formava part d'un grup de persones que, a un mas dels afores d'Òdena, van anar a buscar un capellà que, poc després, va ser assassinat. El sumari no inclou cap testimoni directe que el veiés quan es va dur a terme l'execució. Ell es va declarar innocent. El 1939 va ser condemnat a mort pel Tribunal Militar Territorial 3r. Va ser executat el 1940 i enterrat a la fossa de la Pedrera de Montjuïc. L'expedient, entre les diferents diligències, inclou el protocol.lari "Enterado" de Franco. També inclou el certificat mèdic de defunció: diu que va morir "de hemorragia interna".
Aquesta informació està treta del sumari. La informació que apareix a diferents bases de dades accessibles a la xarxa no és sempre coincident.
