Faig un tomb per Collserola amb dos coneguts i acabem al bar de la biblioteca de Vallvidrera. A una paret hi ha una foto antiga, molt gran, amb la Plaça Pep Ventura en procés de construcció, amb l'inici de l'edifici del que seria després el Restaurant Montserrat (Cal Alegret), i amb el carrer o carretera que anava i va de la plaça de baix a la de dalt.
Els explico que per aquest carrer hi passava un tramvia, el que pujava primer per l'Avinguda del Tibidabo, seguia enfilant-se amunt, passava pel davant de l'Ideal Pavillon (que potser estava en construcció, quan va entrar en funcionament la línia), i després començava a baixar cap a Vallvidrera, fins a la Plaça de Vallvidrera, "la plaça de baix", el final (o principi) del recorregut.
Un home que està a una taula sol, bevent-se una cervesa, escolta el que dic. S'aixeca i s'acosta, i em diu que el tramvia anava des de la Plaça Borràs fins a Vallvidrera, que pujava per la carretera que va des del Peu del funicular fins a la plaça de baix. Li dic que no, que per aquella banda no hi havia hagut cap tramvia que arribés a Vallvidrera. Però ell insisteix, que sí, que ho recorda, que ell és de tota la vida de Vallvidrera, i que té ja més de vuitanta anys. I com que parla tan convençut, desisteixo de tornar-li a dir que s'equivoca.
És un exemple d'aquests que m'agrada recollir: un testimoni "local", presumptament fiable, "de primera mà", diu, assegura, de manera rotunda, una cosa que no és veritat. I ho diu perquè n'està del tot convençut.
És interessant i divertit. Perquè quan ell va néixer, a Vallvidrera ja no hi arribava cap tramvia. És a dir, ja no hi arribava, per dalt, el que hi anava des de l'Avinguda del Tibidabo. I un que anava des de les Tres Torres fins al Peu del Funicular, només fins allà (i que no passava per la Plaça Borràs), encara feia més anys que no existia.
No tinc la més mínima sensació que aquest home tingui algun problema de memòria senil, deteriorada. No en té gens la pinta. El que sembla és una altra cosa, força habitual, i en gent de qualsevol edat: afirmes una cosa que de fet és el resultat de la construcció d'un record, "de l'elaboració d'un relat", a partir d'informacions diferents (a sobre, fiables o no), combinades llavors de manera inconscient... Tot això, sense que t'adonis "del teu procés creatiu", que ha acabat conformant el teu record: "la teva veritat".
De vegades, en casos semblants a aquest, és impossible saber què és veritat i què no ho és. I si ningú contradiu "el record construït", pot acabar consolidant-se com a relat del tot verídic. La història dels països, de les ciutats, de les famílies, totes les històries, contenen records d'aquest tipus: potser falsos i que, alhora, no pots demostra-ne la falsedat (perquè potser ni tan sols arribes a pensar que no puguin ser autèntics).
Però en aquest cas és diferent, perquè la història dels tramvies de Barcelona està força documentada.
D'altra banda, davant de casos com aquest, sempre em pregunto (i crec que això per a mi és el més important), sempre procuro recordar-me, la necessitat de dubtar "de mi", en relació amb quants i quins "dels meus records" poden ser, parcialment o totalment, "reconstruccions o creacions" meves i que, per tant, potser tenen poca (o cap) coincidència amb els fets reals.
En resum: el món de les trampes de la memòria és sempre apassionant...
--
El dibuix és del tramvia que arribava a Vallvidrera, m'imagino que fet a partir d'una foto. El seu autor és el Xavier; quan alguna vegada li he preguntat el cognom, m'ha dit només això, "Xavier Trenes". No me'l va facilitar ell, el vaig trobar per casualitat quan buscava a Internet fotos de trens fetes per ell. A més dels trens, és un apassionat de les bicicletes, en té més d'una, entre elles una esplèndida Sanromá, que de vegades ha sigut el tema de conversa, quan alguna vegada l'he trobat.
És un personatge ben curiós, en vaig parlar com a mínim una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2010/07/el-xavier.html
