9 de set. 2025
4 de set. 2025
Pilar i Mercedes
Vaig al cementiri a saludar els meus pares i descobreixo que, ell, hi té dues parentes més enterrades, parentes d'aquestes que jo en dic "parentes llunyanes", d'una llunyania desconeguda, però si més no real per la part d'Adam i Eva...
Els seus noms no surten a les làpides dels nínxols on estan enterrades, només surten els seus segons cognoms, inclosos en els d'altres enterrats al mateix nínxol, presumiblement morts abans que elles. Faig aquesta descoberta "familiar", diguem-ho així, perquè jugo una mica amb el buscador del panell interactiu que hi ha a l'entrada del cementiri.
Després, passejo una estona pel cementiri, pels diferents passadissos de nínxols i per les zones de mausoleus. Tot passejant, veig que l'ametller del mausoleu del Joan Maragall té ametlles, ja prou madures. N'agafo algunes, les trenco amb una pedra que trobo i me les menjo (i després recullo les closques). Suposo que als descendents del Joan Maragall no els semblarà malament, que m'hagi pres aquesta llibertat.
Els cementiris són "petites ciutats", curioses, amb els seus carrers, barris, uns humils, i altres "de gent més benestant". Per exemple, a una zona del cementiri, ombrívola, hi ha una paret de nínxols força bruta, deteriorada, plena de cagades de colom; si el cementiri és com una petita ciutat, això seria un suburbi. Alhora, a les zones "nobles", de mausoleus, n'hi ha de molt espectaculars (alguns ben conservats, i d'altres amb diferents graus d'abandonament).
Nínxols i mausoleus, mirats en conjunt, són una bona imatge del ventall de maneres diferents de voler ser recordats. Hi ha de tot, nínxols només amb el nom pintat a l'envà que els tanca, fins als mausoleus més pretensiosos, de famílies que, fins i tot al cementiri, han volgut ser distingides. Com si els cadàvers no fossin tots iguals, un cop sebollits (d'altra banda, és entendridor, veure escrit en una làpida potser de principis del segle XX: "Sempre et recordarem").
A un petit passadís pel qual deu passar poca gent hi trobo, a terra, un colom mort de fa alguns dies, amb un munt de formigues feinejant al voltant i damunt seu. Un recordatori més, aquí al cementiri, de la finitud d'existència.
(la Pilar i la Mercedes eren la Pilar Saumell Domènech i la Mercedes Saumell Farrè)
2 de set. 2025
El requetè de plom
El segon requetè de plom
El meu pare va morir fa vint-i-set anys, la meva mare en fa vint. Al nínxol on estan enterrats, protegit per una porta de vidre amb pany, hi havia un soldat de plom: un requetè de la guerra civil. Suposo que el va posar la meva mare: el meu pare havia fet la guerra amb el Terç de Requetès de Montserrat.
Fa uns dos anys, el soldat va desaparèixer. Què havia passat? El més probable era que a algun visitant del cementiri li hagués agradat el soldat de plom, que hagués obert el pany d'una manera o una altra, i se l'hagués endut.
Vaig pensar que, fos el que fos el que hagués passat, estaria bé, trobar un altre requetè com aquell. Vaig començar a fer alguna gestió, per internet, i també vaig anar a alguna de les poques botigues de Barcelona que encara tenen algun soldat de plom. Sense èxit.
Fa uns mesos, vaig fer un nou intent, i aquesta vegada vaig tenir sort: vaig trobar un requetè, un soldat de plom, en una botiga d'objectes militars. Visca!
Com que l'explicació més plausible de la desaparició del requetè era que algú l'hagués pispat, vaig pensar que estaria bé, preguntar si hi havia alguna mena de pany una mica més segur.
Vaig preguntar a un serraller si hi havia bombins més segurs, i em va dir que sí. Ho vaig preguntar a un altre serraller, i em va dir que la solució era, tenint el bombí i la clau, fer una correcció al bombí i a la clau, per tal que fos més difícil d'obrir.
Com que cada un m'havia dit coses diferents, vaig buscar l'opinió d'un tercer serraller. Em va dir que cap dels dos tenia raó, que obrir qualsevol pany d'aquest tipus (com els que es poden posar a la porta d'un nínxol), era molt fàcil. Encara que no tinguessis cap clau: només calia ficar un bon tornavís al pany i fer-lo girar amb força. Que ell ho havia fet moltes vegades.
Aquest últim és el que em va convèncer. I em van anar passant les ganes, si més no de moment, de posar al nínxol el requetè que tant m'havia costat trobar.
Al final, he posat al nínxol l'estampa d'un requetè. A veure si als altres germans els sembla bé. I més endavant, ja ho veruem...
Segona part
De la desaparició del requetè n'havia parlat amb un germà, ell també n'estava al cas. Quan vaig trobar el nou sodat de plom, un dia li vaig ensenyar. Li va agradar, però em va dir que la boina d'aquest requetè soldat de plom duia borla, i que ell creia que les boines dels requetès de Montserrat no en duien.
Vaig fer una petita investigació. D'una banda, al primer llibre de Mossèn Nonell ("la primera autoritat" en tot el relacionat amb el Terç de Montserrat), vaig veure que a la portada hi havia el dibuix d'un requetè amb borla a la boina. Vaig revisar també algunes fotos antigues del Terç de Montserrat, i vaig veure que, en alguns actes solemnes, algun requetè també duia borla a la boina. Però, en canvi, en les fotos del front, no en duien. És a dir, que sembla que tenien la boina de feina, i també (els que la tenien), la boina de mudar.
La portada del llibre i l'estampa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)