27 de set. 2024
25 de set. 2024
24 de set. 2024
Dues pel.lícules
Amb unes setmanes de diferència he vist 'Un Dios prohibido' (Pablo Moreno, 2013), i 'El maestro que prometió el mar' (Patricia Font, 2023). Són dues pel.lícules que es complementen, i que crec que seria bo que la gent veiés, les dues, sobretot avui que les "memòries esbiaixades" sobre la Guerra Civil (parcialment amnèsiques) estan a l'ordre del dia en cada una de les dues "trinxeres ideològiques" existents.
La primer està dedicada a la persecució religiosa, a través d'un dels casos quantitativament més greus, l'assassinat 51 membres de la Comunitat Claretiana de Barbastre, i la segona a la repressió exercida pels revoltats de les persones partidàries de la República, a través del cas concret de l'assassinat d'Antoni Benaiges, el mestre de Bañuelos de Bureba, un petit poblet de la província de Burgos.
A causa de la qualitat del "producte cinematogràfic", la primera parteix amb desavantatge: el guió (les escenes que sobren o falten), els diàlegs, el ritme, les actuacions, són més aviat deficients, suposo que sobretot, o en part, a conseqüència del limitat pressupost. És una pena, perquè la mateixa història, amb més recursos, millor guió, direcció, actors, etc., hauria pogut ser una gran pel.lícula. Però tal com he dit, des del meu punt de vista es queda en això, en una gran història explicada de manera poc adequada. Una pena.
Dic una pena, i ho és per partida doble, perquè de pel.lícules sobre "aquesta repressió" en falten. Perquè la majoria de pel.lícules sobre la Guerra Civil que s'han fet els últims anys tracten sobre "l'altra repressió", la que van dur a terme els militars revoltats, i després el règim franquista. Per descomptat, aquestes pel.lícules també són necessàries (al marge que algunes siguin bastant pamfletàries, simplificadores, i per tant també en part decebedores). Però insisteixo, alhora en falten de les altres, i de qualitat, perquè una mala pel.lícula (o mediocre) fa que arribi molt menys al públic la història que explica, encara que la història, com a cas concret i com a exemple d'altres casos semblants, sigui molt important.
Bé, no he dit res de 'El maestro que prometió el mar' com a pel.lícula. M'ha agradat, m'ha semblat molt digna, capaç d'apropar al públic la història d'Antoni Benaiges, un exemple de les moltes històries com aquella que llavors hi va haver, a causa del fanatisme, la intolerància i l'ànsia de revenja dels revoltats i els seus partidaris. És de les pel.lícules sobre la Guerra Civil que més m'han agradat.
Quan se'n farà alguna, amb aquests recursos i qualitat, sobre l'altra repressió?
22 de set. 2024
Revolució, Guerra Civil, exili, camps de concentració
Al principi de la Guerra Civil, als llocs on la sublevació dels militars va ser ofegada, molts capellans i gent de dretes llavors van ser assassinats. Entre els republicans hi havia partidaris de la revolució social, i alhora, entre ells, hi havia qui creia que s'havien d'eliminar no només segons quines idees i creences, sinó també les persones que les promovien, per exemple els capellans.
A l'altra banda es va començar a fer una cosa semblant; és a dir, que mentre escamots d'anarquistes assassinaven capellans, escamots de falangistes i militars assassinaven mestres, alcaldes i altra gent d'idees republicanes; uns i altres amb la mateixa idea de "neteja social", cadascú segons la seva idea de societat ideal (val a dir, això sí, que ho van fer de manera molt més sistemàtica i sostinguda els segons).
És probable que algun d'aquells assassins de capellans, monàrquics, burgesos, persones de dretes, etc., quan es va acabar la guerra marxés cap a França, amb les corrues de refugiats. Que passés llavors per algun camp de concentració francès, que potser s'enrolés a alguna companyia de treball i que, finalment, anés a parar a un camp de concentració nazi on, a causa de les condicions extremes, dels maltractaments, la subalimentació, la duresa del treball forçat, les malalties, etc., potser acabés morint.
De manera que aquest mort, abans victimari, al final hauria acabat sent també una víctima. Una més de les víctimes republicanes del nazisme, un mort més dels molts morts republicans als camps de concentració o extermini nazis. És a dir, aquesta persona seria les dues coses alhora, victimària i víctima. I, per tant, recordar-la només com a víctima seria complicat, sobretot per a la gent del seu poble o comarca que recordés els seus crims al principi de la Guerra Civil.
Pensar que no hi va haver cap cas d'aquest tipus seria força ingenu, tot i que comprensible, perquè ens agraden les històries senzilles, de bons i dolents, no ambigües... Malauradament, però, sovint les coses acostumen a ser més complicades. Per exemple: als camps nazis no tots els republicans espanyols van tenir el mateix comportament; alguns el van tenir més digne i solidari, els altres menys... I alguns van acabar col.laborant amb els nazis. Va ser el cas d'alguns kapos, responsables de barracons o altres feines, que amb la seva autoritat van tenir comportaments cruels, fins i tot criminals, amb els seus companys espanyols i altres deportats, fins al punt que, quan el camp on estaven va ser alliberat, van ser linxats pels seus companys. (1)
21 de set. 2024
Simó S. (un interrogant)
Alguna altra vegada ja he parlat del Simó Saumell (1). Nascut a Capellades el 1909, va morir el 1941 al camp de concentració o extermini de Gusen (del complex d'Auschwitz), com molts altres republicans espanyols. Fa potser dos anys vaig preguntar a l'Ajuntament de Capellades si sabien alguna cosa d'aquest Simó Saumell, i em van dir que no. Em va estranyar, que d'un fill de Capellades mort a un camp nazi no en sabessin res ni, pel que semblava, haguessin tingut o tinguessin gens d'interès en saber-ne alguna cosa. L'únic que en vaig treure, quan els vaig demanar si hi havia algun parent seu viu, a Capellades o per la comarca, va ser la referència d'un home, net d'un germà d'un avi del Simó Saumell. M'hi vaig posar en contacte, i em vaig endur la mateixa sorpresa. Sabia que el seu besavi i l'avi del Simó Saumell eren germans, però no en sabia res més. I pel que em va semblar, no tenia tampoc gens d'interès en saber-ne res. Em va sobtar per partida doble perquè, alhora, em va explicar que s'havia dedicat a buscar els orígens de la seva família, i amb aquest propòsit havia fet molta recerca. Era desconcertant, aquesta falta d'informació i d'interès tant per part de l'Ajuntament com d'aquest parent. En el cas de l'Ajuntament, a més hi havia el referent proper de l'Ajuntament d'Igualada, que el 2017 va col.locar a la Plaça de l'Ajuntament 10 'stolpersteine' en record dels deu igualadins morts als camps nazis. O potser no era ben bé oblit, el que passava amb el Simó Saumell? Podria ser que fos, vaig pensar, un desig de girar full d'una història que potser incomodava? Però de quin tipus podia ser, aquesta història que potser incomodava? Si fos així, aquest era el misteri. (2)
