Historia de España. Lección 22

Historia de España. Tercero y cuarto cursos
S.T.J. - Compañía Santa Teresa de Jesús (1)

NIHIL OBSTAT  El Censor, Dr. Cipriano Montserrat, Canónigo, Prelado Doméstico de S.S.
Barcelona, 2 de agosto de 1958.
IMPRIMATUR  Gregorio, Arzobispo-Obispo de Barcelona
Por mandato de Su Excia. Rvdma. Dr. Alejandro Pech, Pbr. Canciller-Secretario.

Lección 22 - EL MOVIMIENTO NACIONAL

1 Durante la segunda República los enemigos de España, masones, separatistas y revolucionarios, cometieron tantos atropellos, que dieron lugar al glorioso Alzamiento Nacional del 18 de julio de 1936. Los buenos españoles, con lo mejor del ejército, al mando del General Franco se lanzaron a la defensa de la religión y de la patria. España quedó dividida en dos campos, el nacional y el rojo. 

2 El General Franco, venciendo graves dificultades, consiguió trasladar las tropas de Africa a la península, y comenzó la Guerra de Liberación. 

3 Se formó la Junta de Defensa Nacional para gobernar a España y dirigir la guerra. El General Franco fue nombrado Jefe del Estado Español y Generalisimo de los Ejércitos. 

4 Entre los hechos más salientes de la Guerra de Liberación destacan la heroica defensa del Alcázar de Toledo, dirigida por el Coronel Moscardó, y la del santuario de Santa María de la Cabeza, por el Capitán Cortés. Las batallas más importantes fueron las de Brunete y del Ebro. Se distinguieron, entre otros muchos, los generales Franco, Mola y Queipo de Llano. 

5 Mientras tanto, en la zona roja comenzó una terrible persecución contra la Iglesia y contra los españoles que simpatizaban con la causa de la España Nacional. Víctimas de esta persecución fueron trece obispos, muchos sacerdotes y religiosos y gran número de patriotas, entre ellos el ex-ministro Calvo Sotelo, vilmente asesinado, José Antonio Primo de Rivera, hijo del General Primo de Rivera y fundador de la Falange Española; Víctor Pradera, y el insigne escritor Ramiro de Maceztu. 

6 El día 1 de abril de 1939, el General Franco anunció que la guerra había terminado con la victoria nacional. 

7 Don Francisco Franco Bahamonde, Generalísimo de los Ejércitos y Caudillo de España formó el Nuevo Estado Español, en el que todos, grandes y pequeños, debemos trabajar para conseguir la prosperidad y la cultura cristiana y patria. 

Il.lustració del capítol 22

--

(1) Un llibre més trobat al carrer, una bona troballa...

Correspondència rebuda (JJJ)

(humor gràfic)

http://divagaccions.blogspot.com/2024/04/correspondencia-rebuda-jjj.html

http://divagaccions.blogspot.com/2024/04/correspondencia-rebuda.html

1946-1947, Campions!

La temporada 1945-1946 el CF Igualada va quedar campió de Catalunya (de no sé quina categoria). Va ser un gran esdeveniment, a Igualada, i una de les maneres de celebrar-ho i recordar-ho va ser l'edició d'un petit llibret, il.lustrat amb caricatures dels futbolistes. Les caricatures estaven firmades per "Puig & Nery" (algunes no tenen firma, però el dibuix, el traç, és el mateix de les altres). De la manera que estaven firmades, o no firmades, és complicat saber què corresponia en cada cas al Puig i al Nery. 

Del Puig, com a caricaturista, no en sabia res, però del Nery sí, ja n'havia vist algunes altres caricatures, molt bones. Encuriosit, fa poc vaig preguntar a una filla i un fill del Nery què en sabien, de l'autoria d'aquelles caricatures. I els dos em van dir el mateix: que les cares (eren caricatures de cos sencer) eren obra del seu pare, i que recordaven quan les va fer. Per exemple, la filla, d'una caricatura curiosa en què la cara del futbolista queda tapada per la sola de la bota del futbolista, que té la cama alçada, diu que el seu pare la va fer així perquè en aquell cas no tenia clar com fer la cara, i ho va resoldre d'aquesta manera ben original. I costa pensar que un detall tan concret i curiós pogués ser inventat per la filla. D'altres caricatures, la mateixa filla diu que també recorda quan el seu pare les anava fent.

De la banda del Puig, l'intent per saber alguna cosa d'aquestes caricatures ha tingut resultats més pobres, d'una banda, perquè els seus fills encara no havien nascut, quan es van fer. El que recorden és que el seu pare "feia caricatures", però sense més detalls.

Amb aquesta informació, crec que la versió dels fills del Nery és bastant versemblant (en relació amb què el seu pare era l'autor de les cares, i el Puig llavors seria o podria ser l'autor dels cossos). Però de tota manera, també crec que està bé tenir present que, en casos com aquest, sovint les famílies dels implicats tenen tendència a donar més protagonisme al seu familiar (a la família del Nery ja va passar una cosa així, amb una pel.lícula).

Que les caricatures estiguin firmades Puig & Nerys (ja he dit que no totes, i també que les no firmades no es diferencien de les firmades), podria ser, és només una hipòtesi, que en la firma primer aparegués el Puig per una qüestió de cortesia i amistat. El Nery era uns quants anys més gran i, a més, era ja un reconegut artista local i, potser, d'aquesta manera, va voler fer més visible el Puig, amb el qual hi tenia amistat.

D'altra banda, sembla que el Nery també devia intervenir en el fet que en Junceda fes la portada. Perquè el Nery tenia una activitat artística important, es relacionava amb molts dibuixants, i és fàcil que li demanés a en Junceda, al qual coneixia, aquest favor. Un doble favor, perquè al llibret hi ha un altre dibuix en què un dels dos personatges que apareixen és el Nery.

I quin interès tinc jo, en aquestes caricatures? Doncs no un, sinó dos. El primer és que sempre m'han agradat, les caricatures. M'han agradat i alhora he admirat, i fins i tot envejat, les persones capaces de fer-ne de bones (jo no n'he sabut mai, de fer caricatures, tot i agradar-me molt dibuixar).

I l'altre interès és aquest: que el Nery era el meu avi matern.

--

Algunes de les caricatures:

El meu avi, dibuixat pel Junceda:

El llibret sencer (PDF):
https://app.box.com/s/gw9esrfir92vxfr737rcagt36vpu5yg6

Austràlia

La foto: el Mas Boronat vist des de dins de la barraca de pedra seca de Ca la Rosària, a La Masieta. (1) Més amunt de La Masieta hi ha la partida de l'Austràlia. Fa molts anys, quan feia de jornaler, de vegades hi havia anat a esporgar oliveres. I llavors, si venia a tomb, parlant amb algú, si sabia que no coneixia el terme i els seus noms, potser li deia: "He anat a Austràlia". I si em preguntaven quan hi havia anat, llavors li deia, "Fa uns dies, i hi vaig anar en bicicleta!" El nom, l'Austràlia, li esqueia, perquè queda molt apartat, al límit del terme municipal. El que no sabia, quan hi anava a esporgar oliveres, era l'origen del nom. Me'n vaig assabentar després. Es veu que el seu propietari, a mitjan segle passat (a mitjan segle XX), va decidir anar-se'n a Austràlia, no sé per quin motiu. Aquell home, abans de marxar, quan trobava algú pel carrer del poble, es veu que de vegades picava fort a terra amb el peu i deia: "Aviat estaré aquí sota!" Al final se n'hi va anar, "a sota": es va vendre les terres i va marxar. I llavors, al poble, de les que havien sigut les seves terres en van començar a dir l'Austràlia. I el nom va fer fortuna, perquè avui aquells tombants encara es coneixen per l'Austràlia. El món és ple d'històries curioses, només cal parar l'orella. D'aquesta, és cert el que he explicat de mi, que anava a esporgar oliveres per aquells tombants. La resta, el que me n'han explicat, d'entrada suposo que també ho deu ser... Ho suposo. I si no ho és tot, o exactament com ho he explicat, en qualsevol cas és una bona història. -- (1) Aquesta barraca, encara ben conservada, té al costat una cisterna bastant gran. Gairebé totes les cisternes que es feien per recollir l'aigua de pluja (i després poder dissoldre el sulfat de coure per ensulfatar les vinyes), eren circulars, com un pou que es va eixamplant, com un embut invertit. Però aquesta és diferent: és rectangular, i està enrajolada per dins amb rajoles envernissades, com un cup. Una raresa. Fa dècades que ja no té sostre, era de volta, i les parets s'han anat deteriorant; la majoria de rajoletes han anat saltant, però l'obra encara impressiona.

Muntaner 321

Amb dos amics fem petar la xerrada i, d'un tema a un altre, arribem a la Guerra Civil, i de la Guerra Civil, a les txeques. Llavors, un d'ells explica que a una tia seva la van detenir i la van dur a la txeca de Muntaner 321 (controlada per la CNT), acusada d'haver ajudat a ocultar algun capellà. (1)

Quan es va assabentar de la detenció de la seva germana, la mare de qui m'ho explica se'n va anar a la txeca. Només tenia 17 o 18 anys, però era molt decidida i valenta, i va dir, va exigir, que havien de deixar marxar la seva germana. I es veu que va ser tan insistent i convincent que, al final, va aconseguir que deixessin marxar la seva germana. Van tenir molta sort, moltíssima sort, perquè podia haver acabat molt malament.

Això, és clar, devia passar durant els primers mesos de la Guerra Civil, ja que després del maig del 37, quan el SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar) es va fer càrrec de totes les txeques de Barcelona, detenir monges, capellans i gent que els protegia no era la seva prioritat. No és que amb el SIM el funcionament de les txeques fos més civilitzat, ni de bon tros: seguien les detencions arbitràries, i quan s'esqueia, les tortures i les execucions, però es perseguien principalment altres persones, per exemple els anarquistes, amb els quals els comunistes s'havien estat matant.

Sabia que havia existit aquesta txeca a la casa del carrer Muntaner número 321, però en sabia poca cosa. I no en tenia cap història que m'hagués arribat directament a través d'un parent o conegut d'algú que hi hagués estat detingut. Com que era també una txeca del barri on vaig créixer uns anys més tard, m'ha agradat la informació. 

Junt amb les de Vallmajor, Sant Elies i les Santjoanistes, la de Muntaner 321 ja és la quarta del barri de les que aquí n'he explicat alguna cosa. 

--
(1) A barcelofilia.blogspot.com, el 20/9/2022 (la foto inicial està treta d'aquest article) 'Miquel Barcelonauta' parlava d'aquesta txeca: "La txeca de Muntaner 321 era situada dins un xalet envoltat d'un petit jardí, que avui (2022) encara es conserva a la cantonada amb Madrazo. (...) Amb l'esclat de la guerra va ser ocupat i expropiat pels anarcosindicalistes que inicialment el van destinar a un dels seus dipòsits de presoners en espera per a ser executats. Quan a partir de 1937 va acollir la prefectura del SIM, el xalet fou protagonista de les tortures més inhumanes." També esmenta que "El periodista falangista Manuel Tarín Iglesias, que va dirigir alguns diaris barcelonins durant l'època franquista, en va deixar constància al seu llibre 'Los años rojos', on dedica un munt de planes a descriure l'edifici i tot el que hi passava a dintre."  He vist que el llibre és a les biblioteques, potser alguna estona hi donaré un cop d'ull. 

Misses, monges i txeques

 

Interior de l'església de les Magdalenes Agustines del carrer Vallmajor, foto del 8/2/1939, pocs dies després de l'entrada dels franquistes a Barcelona (1). M'impressiona aquesta foto, perquè uns anys després, alguns dies jo seguia la missa des dels bancs que hi havia (i encara hi ha) on hi havia hagut aquestes cel.les de detinguts.

Torno al tema de les txeques (2). Fa temps ja vaig explicar que a la de Sant Elies hi van estar tancades dues parentes:

"De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva." (3) 

"Una coneguda [mare d'una cunyada meva] m'explica que durant l'últim mig any de la guerra, a la seva tia la van detenir al poble i la van dur a Barcelona. La van tancar a la txeca de Sant Elies, a les golfes de l'edifici, amb un grup de dones, en condicions molt precàries, mal vestides, poc abrigades, dormint a terra. Durant mesos. El delicte d'ella era que hi havia la sospita que potser estava implicada en l'ocultació d'alguns capellans per tal d'evitar que els assassinessin." (4)

Quan era petit jo anava a missa a Santa Agnès (la txeca de Sant Elies durant la guerra), o a la Pau Vella (la txeca de Vallmajor). Llavors, a la parròquia de Santa Agnès encara existia l'edifici del convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, al qual pertanyia l'església, i crec que les monges encara hi eren. Però no recordo que a casa es comentés mai, que durant la guerra, Santa Agnès i La Pau Vella s'haguessin convertit en txeques. D'això no me'n vaig assabentar fins molts anys més tard, molts.

Aquest desconeixement meu podria explicar-se pel meu desinterès, quan era adolescent i fins que vaig marxar de casa, en relació amb el tema de la Guerra Civil. El meu pare de vegades n'explicava algunes coses, i també la meva mare. Però jo escoltava poc. I no preguntava res. I així van anar passant els anys, les dècades, i quan em vaig despertar, quan vaig voler preguntar, amb el meu pare ja no hi vaig ser a temps, perquè ell ja havia perdut la memòria. A la meva mare sí que encara li vaig poder preguntar unes quantes coses; va ser quan em vaig assabentar del cas de la mare de la Benita.

Quina és la primera vegada que recordo que vaig saber alguna cosa de les txeques? (és clar, podria ser que n'hagués sentit alguna cosa abans i no n'hagués fet cas, no l'hagués retingut). La primera vegada que recordo és molt tardana, del 2003 (ja tenia 49 anys). Va ser quan vaig llegir un article de la Victoria Combalía sobre algunes de les cel.les de la txeca de Vallmajor:

"El hecho es el siguiente: en ciertas checas de Barcelona construidas durante la Guerra Civil por los que entonces eran llamados rojos y que, mediante métodos de tortura, estaban destinadas a hacer hablar a quienes allí permanecían detenidos, se ideó una modalidad de tortura distinta, la llamada de 'métodos psicotécnicos'. Éstos consistían en la decoración de la checa con unos dibujos geométricos que conseguían marear y obsesionar visualmente al recluso." (5)

Suposo que l'article em devia cridar l'atenció per tres motius. Un, és clar, per la proximitat del lloc, a tocar de casa. Un altre, per l'ús que exposava de recursos de l'art modern com a mitjà de tortura a les txeques. I el tercer, perquè el firmava la Victoria Combalía, crítica d'art i de la qual n'havia escoltat alguna conferència (sobre temes que no tenien res a veure amb les txeques).

El cas és que, a partir de llavors, l'antic desinterès es va anar convertint en tot el contrari. Llegia el que trobava, sobre les txeques en general i, de manera més concreta, sobre les que van estar ubicades en les esglésies i convents del barri. Per exemple, tenia l'interrogant sobre què havia passat amb les monges d'aquells dos convents convertits en txeques. I em va agradar assabentar-me que, tant les unes com les altres, quan va començar la guerra van poder marxar a temps, tant les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem (del carrer de Sant Elies), com les Magdalenes Agustines (del carrer Vallmajor). (6)

Uns quants anys després de l'article de la Victoria Combalía, i ja amb unes quantes lectures acumulades sobre el tema de les txeques, el 2015 em vaig assabentar que el convent de les monges Santjoanistes (unes altres "santjoanistes", diferents de les del carrer de Sant Elies), durant la guerra també va ser una txeca (d'aquest convent ja no en queda res, feia cantonada als carrers Saragossa i Santjoanistes). Queda molt a la vora de la parròquia de Santa Agnès, de manera que ja tenia una tercera txeca "al meu barri" (si de petit vivia al carrer Muntaner, entre Santa Agnès i La Pau, ara visc a uns cent metres dels edificis que ocupen el solar de l'antic convent de les Santjoanistes). A més, la txeca del carrer Saragossa -aquest era el seu nom-, estava relacionada amb la de Vallmajor a través de les cel.les amb pintures que presumptament servien com a element de tortura. El suposat efecte d'aquelles pintures d'Alfonso Laurencic, el dissenyador d'aquelles cel.les, seria un altre tema interessant de tractar, però si de cas quedarà per a un altre dia, si m'animo. (7)

En conjunt, el resultat del meu interès i de les meves diferents lectures sobre aquest tema de les txeques és que considero que és un tema complicat, molt. Perquè de tot allò fa molts anys, i a sobre moltes de les aproximacions antigues o actuals al món de les txeques estan contaminades de diferents maneres. Sovint, pels biaixos ideològics dels autors. A més, també hi ha molts buits, i contradiccions entre diferents versions, relativitzacions i magnificacions, de vegades amb abundants abusos dels adjectius... No ho facilita tampoc el fet que hi va haver moltes diferències, entre les diferents txeques, i també entre els diferents períodes d'una mateixa txeca (el maig del 37 la majoria van passar a ser controlades pel SIM -Servei d'Informació Militar-, unes quantes es van tancar, se'n van crear altres...).

D'altra banda, crec, alhora, que fer servir la paraula "txeca" per descriure una realitat que suposadament només va existir en la zona republicana és un error. Perquè amb un nom o un altre (o sense nom), les presons irregulars, les detencions arbitràries, les tortures i les execucions extrajudicials van ser, malauradament, una realitat en els dos bàndols. Tal com explica, per exemple, Josefina Aldecoa:

"Al llegar a León me enteré en seguida. Mi profesor de la Escuela Preparatoria había sido fusilado. Acusación: tratar de politizar a los alumnos. Nos leía a Lorca, a Machado, a Alberti, a Juán Ramón. Por primera vez comprendí que sí, que la cultura tenía que ver con la política y que, en determinadas circunstancias, la cultura era peligrosa. (...) Julio de 1936 fue el comienzo de una etapa diferente de mi vida, de la vida de todos los españoles. (...) Yo no podía saber entonces lo que había significado el proyecto educativo republicano. (...) Sólo a través del miedo reinante, de los susurros de los mayores, de los gritos de las mujeres cuando corrían a altas horas de la noche detrás de los camiones de los condenados a muerte. (...) Los camiones iban camino de una cuneta, en las carreteras, a las afueras de la ciudad." (8)

Un altre exemple diferent, però també il.lustratiu, aquest sobre la txeca de Sant Elies. A l'acabar la guerra, els guanyadors van seguir utilitzant el convent com a txeca/presó, fent-ne un us semblant al del SIM abans, i no va ser restituït a les monges fins al 1943.

Per tant, si amb l'excusa d'un nom, la 'txeca' (o amb qualsevol altre excusa), es parla només "del que va passar a una banda", la que sigui (i s'oculta o es relativitza el que va passar a l'altra), això no és parlar d'història. És una altra cosa. I malauradament, "aquesta altra cosa", encara ara sovint abunda més que els intents d'objectivitat i imparcialitat, quan es parla del que va ser i del que passar durant la Guerra Civil. (9)

--
(1) "En la imagen, vista, desde una de las galerias superiores, de las celdas establecidas por el S.I.M. en lo que fue capilla del convento de Vallmajor. Pese a sus reducidas proporciones, en algunas de estas celdas llegaron a hacinarse hasta quince presos."
https://efs.efeservicios.com/foto/guerra-civil-espanola-barcelona-821939-lugares-ciudad-han-encontradas-checas-establecidas/8000277145
(2) Txeques de Barcelona: 
https://senseseny.blogspot.com/2024/02/txeques-de-barcelona.html
(3) https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(4) https://passavolant.blogspot.com/2017/12/memoria-i-desmemoria-historica.html
(5) Arte moderno para torturar. El País, Cultura, 26-1-2003

http://edu-dh.org/2/tortura/tor-cites-combalia.html
(6) Del convent de les Magdalenes Agustines se'n va apoderar la FAI, fins que al maig de 1937 se'n va fer càrrec el SIM (el Servei d'Informació Militar). 
(7) Susana Frouchtmann va escriure 'El hombre de las checas', sobre Alfonso Laurencic (Espasa, Grupo Planeta, 2018). 
(8) En la distancia. Alfaguara, 2004 (p. 26, 27, 28)
(9) Aquesta consideració "transversal" sobre les txeques val també en relació amb el significat original a Russia de la paraula txeca: "policia política". Perquè la policia política republicana-comunista i la dels revoltats funcionaven de manera semblant, tenien els mateixos objectius: eliminar els opositors.

Txeques de Barcelona

"Ben aviat vaig adonar-me, tanmateix, que trobar informació verídica sobre les txeques no era cosa fàcil." Jordi Quer (1)

Llegeixo l'article "Dins una txeca", de Joan Esculies (Sàpiens, nº 251, febrer 2023). M'agrada que la revista li hagi dedicat la portada, i el text en general em sembla força correcte. Com que cita els llibres de César Alcalá "Les presons de la República. Les txeques a Catalunya" (Editorial Base, 2009), i "El hombre de las checas. La historia de Alfonso Laurencic, el artista de la tortura", de Susana Frouchtmann (Espasa, 2018), els busco a la biblioteca i els llegeixo.

El de César Alcalá el trobo poc rigorós. I penso que és una llàstima, perquè tenint en compte tot el treball de recerca que ha fet l'autor, el resultat hauria pogut ser tot un referent sobre el tema. I no ho pot ser per dos motius. Un, la falta de referències, o de referències suficients, o prou clares, de moltes de les informacions que aporta. I dos, la ideologia que ho amara tot i torpedina la credibilitat de les informacions, ja que la barreja que fa d'informació i opinió és un defecte molt gran, en un llibre així, amb la pretensió d'objectivitat històrica. A causa d'aquesta barreja i poca cura, de les afirmacions i generalitzacions no justificades, el contingut del llibre em sembla poc fiable. I alhora em cansa, perquè a més no el trobo ben escrit, inclou cites innecessàriament llargues i està mal editat (de vegades ja no saps si estàs llegint una cita o és el text de l'autor) (2). Ho reitero, és una llàstima, perquè amb el treball de documentació fet, el resultat hauria pogut ser molt rellevant.

Crec (no en tinc la certesa), que dos parents de César Alcalá van morir assassinats al principi de la guerra, a Barcelona, com tantes persones de dretes o religioses llavors (o "d'esquerres discrepants"). I això, aquestes morts a la família, suposo que et marquen. Però si amb aquest passat vols fer d'historiador, no en pots fer "des d'aquestes emocions". Has d'establir compartiments separats, i ell no ho fa, o no de manera suficient. (3)

Amb l'altre llibre, el de la Susana Frouchtmann sobre l'Alfonso Laurencic, m'ha passat una cosa diferent. Crec que és un llibre força ben documentat, però està escrit com una novel.la, amb moltes parts per a mi prescindibles (perquè no sóc lector de novel.les). És una combinació que, per exemple, a mi de vegades m'ha dificultat fer-me una idea de la cronologia dels fets (cosa que d'altra banda hauria sigut fàcilment compensable amb una cronología final, que no hi és). 

Però és obvi que aporta moltes informacions sobre Laurencic, aquest personatge tan peculiar i oportunista, col.laborador de qui convingués en cada moment, i que es podria relacionar amb el concepte de "la banalitat del mal" de l'Hannah Arendt. D'altra banda, encara que no d'una manera tan acusada com César Alcalá, Susana Frouchtmann també parla des de l'emoció i amb bastant opinió, cosa que ja he dit que a mi em sobra (em molesta).

Penso que tant a César Alcalá com a Susana Frouchtmann els hauria anat bé en els seus llibre tenir presents altres punts de vista i informacions. Per exemple (i cito aquests només perquè els he llegit fa poc, la llista podria ser llarguíssima), els punts de vista de llibres com el de Ramon Breu 'El somni que venia de Moscou' (Ara Llibres, 2011), o els de Franz Borkenau a 'El reñidero español' (Península, 2001). Tenir presents altres referències, per tal de poder tenir una visió més complexa, més real, de la situació social a Espanya llavors i els anys i dècades anteriors: el paper de l'Església, dels militars, els problemes dels treballadors de les fàbriques a les zones industrials i el dels treballadors als latifundis del sud, el problema de la propietat de la terra, el pistolerisime empresarial, policial i el dels sindicats, els orígens de la CNT, la UGT, la FAI, la Falange, etc. 

Torno a l'article de Joan Esculies publicat a Sàpiens. He dit que en general em sembla correcte. Si de vegades no m'ho sembla del tot és perquè ell segons sembla s'ha basat sobretot en els llibres de César Alcalá i Susana Frouchtmann, i gestionar bé aquest tipus d'informacions, si no vigiles molt, i alhora no utilitzes fonts alternatives, és arriscat.

--
(1) Guia de les txeques de Sant Gervasi. Diari El Jardí, 13/3/2018:
https://diarieljardi.cat/guia-de-les-txeques-de-sant-gervasi/
He començat amb aquesta cita perquè coincideixo amb el Jordi Quer sobre la dificultat de trobar informació fiable sobre el món de les txeques republicanes durant la Guerra Civil. Tant de bo algun dia, "algú" (persona, associació o institució), vulgui i sigui capaç de fer aquesta feina. De manera adequada: imparcial, exhaustiva i desapassionada. Ja que així, les noves generacions podrien tenir una crònica més ajustada a la realitat del que llavors va passar. I cadascú, aleshores, en podria treure les conclusions o lliçons que li semblessin més adequades.
(2) Crec que l'edició en català és una traducció de l'edició en castellà d'uns anys abans, amb un títol diferent, però no n'estic segur. Si fos una traducció, potser l'edició original en castellà, en aquest sentit de la deficient edició, està més bé. Un altre defecte de l'edició en català és la traducció de les cites; en un llibre com aquests, veure traduïts documents oficials o declaracions de persones trobo que és, a més d'inadequat, fins i tot ridícul. Sobre aquest tema, fa poc Eugènia Broggi (de L'Altra Editorial), deia, en relació amb algunes crítiques rebudes per la inclusió de cites en castellà a '1969', de l'Eduard Màrquez: "Què volen, que posi Carrero Blanco a parlar en català? Au vinga!" (en un 'Cultures' de La Vanguardia, no recordo la data).
(3) Hauria de posar diferents exemples concrets del que he dit, de la documentació no referenciada o insuficient, de la barreja d'informació i opinió, del munt d'adjectius desqualificadors que fa servir i que, com a propaganda, potser estan bé, però que en un llibre així el devaluen, etc. Però fer aquesta feina més metòdica requereix una dedicació que ara supera el temps que estic disposat a dedicar, si més no de moment, a aquest tema.